DES DE MADRID

La treva de febrer

L'oferta de Sánchez és autonomista i la de Torra, sobiranista; no sintonitzen, però cal evitar el col·lapse

El president sap que hi ha una comunitat d'intenció en l'independentisme però discrepància en el ritme

zentauroepp52159574 torry200206121518

zentauroepp52159574 torry200206121518 / JOSEP LAGO

4
Es llegeix en minuts
José Antonio Zarzalejos
José Antonio Zarzalejos

Periodista

ver +

El 74% dels catalans consultats per Metroscopia en un sondeig exprés tancat aquest dijous a la nit considerava que la celebració de la trobada entre Quim Torra i Pedro Sánchez era una «bona notícia», però el 66% dels preguntats estimava que «la reunió no servirà per a una millora efectiva de la situació». És coherent –tot i que no ho sembli– opinar positivament sobre l’entrevista entre els dos dirigents i, alhora, atribuir-li un valor relatiu en termes de solució a la crisi política. Els entorns dels interlocutors mantenen en privat que la reunió dels presidents de la Generalitat i del Govern ha tingut un efecte de distensió amb un significat limitat però important: es tracta d’una treva en les hostilitats entre Barcelona i Madrid.

Des de Clausewitz («la guerra és la continuació de la política per altres mitjans») fins a Foucault («la política és la continuació de la guerra per altres mitjans»), el bel·licisme ha prestat metàfores a l’acció pública i una és la de la treva que consisteix en la suspensió temporal d’un enfrontament. En ocasions des d’una treva s’ha arribat a la pau, però comunament només representen parèntesis necessaris per impedir que, en l’àmbit polític, es formi una espiral que descontroli per complet la situació. I això és el que ha passat amb el «retrobament» de Torra i Sánchez.  

La setmana passada el pacte entre el PSOE i ERC per posar en marxa una taula de diàleg, sense condicions temàtiques, entre governs, d’igual a iguals, amb calendari i garanties de compliment i el compromís d’una consulta a Catalunya sobre el contingut dels acords a què es pugui arribar, va entrar en crisi quan Torra, després de ser desposseït de l’acta de diputatva anunciar, sense data, convocatòria avançada d’eleccions.

En el secessionisme, uns segueixen amb pressa i d’altres volen més temps per «eixamplar la base popular» i superar el 50% de vot popular 

El conflicte es va salvar ‘in extremis’ quan Gabriel Rufián va advertir Sánchez que la posada en marxa de la interlocució intergovernamental formava part de la seva campanya electoral i que qualsevol dilació implicava que els Pressupostos i la legislatura entraven en una zona de màxima turbulència. Quan Sánchez va percebre el risc que aquesta advertència comportava per a l’estabilitat del seu gabinet, va rectificar, va mantenir l’entrevista amb el president de la Generalitat i va ordenar encolomar a la Moncloa una «agenda de retrobament» formatada a 44 mitjanes de tall netament autonòmic, sabent que Torra, tot i que no les rebutjaria, continuaria plantejant el debat del dret d’autodeterminació, l’amnistia dels presos i, a més, i de nou, el mediador

Donar oxigen a ERC

No obstant, fins i tot sent conscients els dos polítics que les seves sintonies eren i són radicalment diferents –sobiranista la del català, autonomista la del madrileny– a tots dos els convenia mantenir les formes, relaxar l’ambient i donar oxigen al soci comú que és ERC, la baula central de les tres peces que juguen en aquest escenari precari. Sánchez no ha trepitjat línies vermelles; Torra no ha baixat de les seves reivindicacions (inassumibles per al Govern d’Espanya) i tots, tot i que no ho expressin, queden a l’espera d’una negociació futura –que serà la real–, que consisteix en dues hipòtesis versemblants: que els republicans contribueixin a l’aprovació d’uns Pressupostos que oferirien al Govern de Sánchez almenys 24 mesos d’estabilitat, i, en contraprestació, que la política catalana de l’Executiu de coalició ajudi ERC a vèncer en les pròximes eleccions, ara de data molt incerta.

El que ha ofert Sánchez a la seva «agenda per al retrobament» és una suma genèrica de les reivindicacions autonòmiques ja plantejades pels expresidents Artur Mas Carles Puigdemont. A més d’aquesta oferta, la rebuda que Torra va dispensar al president del Govern, intencionadament emfàtic i pretensiós (corrosiu per a Sánchez més enllà de l’Ebre), i la tranquil·litat als carrers de Barcelona mentre ha durat la seva estada (vaig caminar la ciutat i es palpava la normalitat), donen un resultat, potser breu però efectiu, de relaxació de l’alta tensió arterial que podia haver derivat en un accident cardiovascular del sistema polític si col·lapsava el delicadíssim pacte de l’esquerra espanyola amb l’esquerra sobiranista catalana i el nacionalisme basc en les seves dues versions, PNB (ansiós per l’inici dels tràmits pressupostaris) i EH Bildu.

Notícies relacionades

En paraules d’una dirigent d’ERC, «la república catalana serà, no l’any que ve, però hi és a l’horitzó». En l’independentisme hi ha una comunitat de propòsits però discrepància en els ritmes. Torra representa els que tenen pressa per la secessió, i no han deixat de tenir-la malgrat el fracàs del procés, i Oriol Junqueras, els que la van tenir l’octubre del 2017, però han comprès que cal «eixamplar la base electoral per aconseguir la sobirania» implementant una política gradual, en la confiança que el transcurs del temps, amb la incorporació a l’electorat de generacions successives, ja enformades en el «conflicte», l’actual 47% secessionista arribi a un ampli 55%. Mentrestant, addueixen els «pragmàtics», no s’ha d’incórrer en «esterilitats», sinó optimitzar les possibilitats autonòmiques per arribar en millors condicions a la ruptura.

Altres fronts greus

Quan Sánchez s’afanava a assegurar que el Govern passarà de les paraules als fets a Catalunya, aquest divendres les autonomies (socialistes i populars) reclamen amb urgència en el Consell de Política Fiscal 2.500 milions d’euros per l’IVA  de l’últim trimestre del 2017. Compte amb la síndrome obsessivocompulsiva sobre la qüestió catalana. El Govern té diversos fronts oberts. I tots greus. No sigui que la judicialització que es vol evitar a Catalunya proliferi des d’altres latituds polítiques i territorials. Aconseguir una treva aquí i obrir altres hostilitats és un exercici de suma zero.