DES DE MADRID

El 10-N i la cavalcada d'Àtila

L'independentisme ha trencat qualsevol possibilitat de col·laboració amb l'esquerra constitucionalista i queda marginat de la política d'Estat

L'extrema dreta de Vox surt reforçada i introdueix, amb el separatisme, un factor de disrupció desastrós en la narrativa democràtica espanyola

zentauroepp50672393 graf9770  alcal  de henares   madrid  31 10 2019   vista del191108205308

zentauroepp50672393 graf9770 alcal de henares madrid 31 10 2019 vista del191108205308 / CHEMA MOYA

4
Es llegeix en minuts
José Antonio Zarzalejos
José Antonio Zarzalejos

Periodista

ver +

Arribem al 10-N exhaustos i temorosos. Han sigut vuit dies de campanya veritablement destructius, arrasadors i inclements per a la convivència. Acudim a les urnes amb tres greus temors: Catalunya és, en termes polítics, terra cremada; l’extrema dreta de Vox és la força amb més possibilitats d’emergència en aquesta convocatòria electoral, i l’escenari previsible després de l’escrutini s’endevina tan immanejable que obre un seriós dilema: o un Govern de concentració nacional o un gran pacte transversal o unes terceres eleccions que serien constituents perquè sentenciarien el fracàs del sistema constitucional de 1978.

L’aixecament del vel del secret de les actuacions judicials en la causa penal que se segueix contra membres delsCDR presumptament transmutats en terroristes de major o menor intensitat i les declaracions de detinguts que vinculen el president de la Generalitat amb actes que, en el millor dels casos serien incívics, resulten la culminació de més de tres setmanes en què la Catalunya separatista ha transformat les raneres del procés sobiranista en un desafiament desproveït de les seves connotacions «cíviques i pacífiques». 

Tot i que fos previsible una fortíssima reacció a la sentència del Tribunal Suprem del passat 14 d’octubre, amb condemnes per sediciómalversació i desobediència, no va poder pensar-se que la violència de carrerviolència de carrer fos emparada dialècticament –¿i de forma activa?– per les autoritats independentistes. Només la coordinació policial, Mossos inclosos, ha evitat que el Govern hagués de recórrer a mesures extraordinàries, tot i que ha hagut de forçar la màquina amb un decret llei per desbaratar la ‘república digital’ catalana sobre la constitucionalitat del qual es discerneixen ombres de dubte. La visita de la família reial per entregar a Barcelona els Premis Princesa de Girona ha ofert, a més, la mesura de la inhòspita convivència que s’ha instal·lat a Catalunya.

Els punts de connexió entre totes les versions de l’independentisme i l’esquerra constitucionalista espanyola, en particular el PSOE i el PSC, han fet fallida i els diputats catalans que surtin elegits pels partits de la secessió (almenys la meitat o més, dels 48 que elegeix la comunitat autònoma) no formaran part de l’equació de la governabilitat de l’Estat. Així, doncs, s’integraran als termes del problema, però no de la solució. En aquestes hores crucials, el socialisme que va ser recolzat i es va recolzar en el separatisme per censurarMariano Rajoy i instal·larPedro Sánchez a la Moncloa, no està ja en condicions de temptejar la més mínima col·laboració parlamentària amb els seus socis d’ocasió al juny del 2018. Catalunya ha abastat els pitjors registres de qualitat democràtica: des de la insurrecció de les seves autoritats fins a l’assetjament de periodistes i mitjans de comunicació, passant per escarnis tan infamants com els que van patir Josep Bou, Josep Ramon Bosch i Antonio Castañer, entre altres, el passat dia 4.

Errors en campanya

A nivell general, la forta emergència de Vox –si es confirma– es deuria a les errades campanyes de tots els seus contendents. La del PSOE no ha sigut precisament encertada: una exhumació de Franco errada en el temps i en la forma (en període preelectoral i amb un protocol ambigu que per a uns representava una «profanació» i per a d’altres evocava un «funeral d’Estat»); un viatge del president del Govern en funcions a Barcelona gairebé d’incògnit i amb una visibilitat de protecció policial inèdita, l’obertura a Sánchez d’un expedient de sanció per la Junta Electoral Central (JEC) i un conflicte amb la Fiscalia General de l’Estat que ha impactat, potser, en el bon final de la reclamada extradició de Carles Puigdemont a la justícia belga. Afegeixi’s a tot això la terbolesa del discurs programàtic socialista i la seva indefinició estratègica.

Notícies relacionades

En aquest context, la indolència culpable dels partits de la dreta (PP i Cs) en refutar el discurs de Santiago Abascal difós en ‘prime time’ durant el debat televisiu de dilluns passat (unides les tres dretes en l’Assemblea de Madrid per demanar la il·legalització dels partits separatistes) i la dilució de l’espai electoral de Cs han sigut factors concurrents perquè la dreta il·liberal i extrema, disposi de molt altes possibilitats d’instal·lar-se amb força en el sistema polític espanyol. Els esdeveniments de Catalunya i la persistència del desafiament secessionista han enribetat de versemblança el discurs de Vox, que és del tot corrosiu per a la integritat constitucional i la convivència, i que constitueix un factor disruptiu en la narrativa democràtica espanyola. Si hi hagués incidents en les pròximes hores a Catalunya, Vox es dispararia electoralment.

Fórmules excepcionals

Sobre l’Espanya política espanyola ha cavalcat Otharel cavall d’Àtilarei dels huns, que per on trepitjava no creixia l’herba. El model constitucional surt d’aquests vuit dies de campanya desballestat, assentat en un terreny erm, trepitjat brutalment per l’extremisme de les forces més antagòniques –la ultradreta i el separatisme català, igualment desmesurats– perquè les dues introdueixen, a més d’una fragmentació parlamentària immanejable, una hostilitat irreductible, de manera que la composició del Congrés dels Diputats apel·laria a fórmules excepcionals (governs de gran coalició, gran pacte transversal) per un període de temps breu però eficaç o, alternativament, a unes terceres eleccions que ja no serien les ordinàries, sinó constituents perquè sentenciarien el fracàs del model constitucional de 1978. S’han complert –és de témer– els pitjors auguris tret que una miraculosa consciència del perill que sotja prengui en l’electorat i alteri el pertinaç rumb dels esdeveniments.