ELECCIONS

¿Com es reparteixen els escons en les eleccions generals? Totes les claus del sistema electoral d’Espanya

Mentre que a Madrid per aconseguir un diputat es necessiten 122.222 vots, a Terol només se’n requereixen 26.027

congreso saliente

congreso saliente

6
Es llegeix en minuts
El Periódico

El sistema electoral d’Espanya, el que regeix en les eleccions generals per assignar vots i escons, es basa en el model de circumscripcions provincials. A diferència del model de circumscripció única, el d’«un ciutadà, un vot», en el qual cada vot val igual sense importar la població, el model de circumscripcions provincials busca un repartiment proporcional perquè no hi hagi infrarepresentació de les províncies menys poblades. Això s’aconsegueix mitjançant la llei D’Hondt. [Segueix els resultats de les eleccions generals a Espanya en directe.]

Revisarem les claus del funcionament d’aquest repartiment i intentarem explicar per què un vot no val igual si és d’una província petita com Sòria o gran com Madrid o Barcelona.

Congrés: 350 escons per a 52 circumscripcions

La llei orgànica del règim electoral general (LOREG), aprovada el 1985, en el primer mandat de Felipe González, estableix que el Congrés tindrà 350 diputats. Els escons es reparteixen partint d’una divisió d’Espanya en 52 circumscripcions: les 50 províncies espanyoles més les dues ciutats autònomes, Ceuta i Melilla.

¿Com es reparteixen aquests 350 escons?

Dels 350 escons, 102 tenen un repartiment fix: a cada una de les 50 províncies hi corresponen dos diputats i a Ceuta i Melilla, un a cada una. La llei preveu aquesta adjudicació fixa per sobrerepresentar els districtes menys poblats i evitar que els partits es preocupin només per les províncies més poblades. Una representació mínima assegura que hi hagi un interès polític per les províncies menys poblades.

Els altres 248 escons es reparteixen de manera proporcional en funció de la població de cada província. En cada convocatòria electoral, publicada al BOE, es revisa el nombre d’escons que correspon a cada província ja que en un marge de quatre anys –que és la durada habitual de les legislatures– el nombre d’habitants de cada província varia. En el cas del 10-N, les dades no han variat respecte al 28-A. A Sòria, Ceuta i Melilla, a les circumscripcions menys poblades els corresponen només els escons fixos (dos, un i un respectivament). A les circumscripcions més poblades, Madrid, Barcelona i València, els corresponen 37, 32 i 15 escons, respectivament. L’assignació d’escons en funció dels vots obtinguts per cada partit es fa mitjançant la llei D’Hondt.

¿Com funciona la llei D’Hondt?

El sistema D’Hondt és un sistema de repartiment proporcional d’escons en funció dels vots obtinguts creat el 1878 pel jurista belga Victor D’Hondt. Aquest sistema és un dels més utilitzats del món. El fan servir, a més d’Espanya, països com França, Bèlgica, Portugal, Islàndia, l’Argentina o el Brasil.

A més, la llei electoral espanyola estableix que en cada circumscripció s’exclouen les candidatures que no hagin obtingut almenys el 3% dels vots vàlids. D’aquesta forma en queden fora els partits molt minoritaris.

A partir d’aquí, es divideixen els vots de cada partit pel nombre d’escons en disputa en cada circumscripció. Aquestes divisions per un, dos, tres... fins a completar el nombre d’escons donen lloc a la formació de taules o quadros. Els escons es distribueixen a les candidatures que obtinguin els quocients més grans en el quadro, seguint un ordre decreixent. Si hi ha dos quocients de diferents partits que coincideixen, l’escó s’atribuirà al partit que tingui un més gran nombre total de vots. Si també hi hagués empat de vots, es decidiria per sorteig.

Així, a la pràctica s’elaboren dues taules. Una, dels partits i els vots obtinguts per cadascú, i una altra, de les divisions dels vots totals de cada partit pels escons en joc.

Ho veiem amb un exemple: unes eleccions amb quatre partits que s’han de repartir cinc escons. A la part esquerra del quadro, veiem els partits amb els vots que han obtingut. Anirem dividint el nombre total de vots de cada partit per un, dos, tres i fins a cinc, que són els escons en joc. 

Dels resultats obtinguts en aquest primer quadro, els cinc diputats en joc s’assignaran als quocients més alts. Així, al partit A se li assignen dos escons. El partit B obté també dos escons i el partit C n’obté un, mentre que el D es queda sense representació.

Efectes del sistema electoral en el repartiment

Una de les conseqüències d’aquest sistema és que a les províncies menys poblades els partits necessiten menys vots per aconseguir un escó. Així, en les eleccions del 28-A, mentre que a Madrid per aconseguir un diputat es van necessitar 122.222 vots, a Terol només se’n van necessitar 26.027. Els 3,81 milions de votants de Madrid van elegir 37 diputats mentre que els 79.427 votants de Terol en van elegir tres. Això implica que en una província menys poblada com Terol el valor del vot és molt més gran que en una de molt poblada com Madrid. El sistema electoral espanyol facilita, doncs, que les províncies menys poblades tinguin més escons del que els correspondria per nombre d’habitants.

Això provoca al seu torn que si un partit té repartits els seus vots en diverses circumscripcions, com és el cas dels partits d’àmbit nacional tipus PSOE o PP, pugui obtenir menys escons que un partit amb molt suport en una sola província, com sol passar amb un partit autonòmic com el PNB.

Aquest repartiment proporcional beneficia tant els grans partits polítics com els partits nacionalistes, tot i que permet un accés més senzill a les formacions més petites, al contrari que amb altres sistemes de proporcionalitat com el directe (que utilitzen per exemple els EUA i el Regne Unit), en el qual la força més votada en cada circumscripció s’emporta tots els escons.

¿Com es reparteixen els escons al Senat?

El sistema és una mica diferent per al Senat. Els 265 senadors s’elegeixen de dues maneres: 208 en llistes obertes i la resta són designats per les comunitats autònomes.

En unes generals com les d’avui, cada circumscripció provincial elegeix quatre senadors a excepció dels arxipèlags i les ciutats autònomes, que n’elegeixen entre totes 18 (Gran Canària, Mallorca i Tenerife n’elegeixen tres cada una, Ceuta i Melilla n’elegeixen dos cada una mentre que a Eivissa-Formentera, Menorca, Fuerteventura, L Gomera, El Hierro, Lanzarote i La Palma els correspon un senador). Els candidats més votats a cada província són els que finalment aconsegueixen una ‘butaca’ a la Cambra alta.

Notícies relacionades

Utilitzant el mateix exemple que en el cas del Congrés, els vots no tenen el mateix pes segons la província. Així, en les eleccions del 28-A, Cristina Narbona (PSOE), la senadora amb més suport a Madrid, va aconseguir 1.090.551 vots; mentre que María José Villalba Chavarría (PSOE), senadora amb més suport a Terol, va obtenir 25.525 vots. Altres candidats han obtingut la seva acta de senador amb menys vots, com Sofía Acedo Reyes (PP), senadora per Melilla després d’haver aconseguit 7.487 vots, o Esther Carmona, senadora per El Hierro (Canàries) gràcies a 2.382 vots.

Així com les llistes del Congrés són tancades, i els candidats obtenen escó en funció dels resultats obtinguts i del seu lloc en la candidatura, les llistes del Senat són obertes. Això significa que els votants poden elegir lliurement un màxim de tres candidats que desitgin. Tot i que en les paperetes de votació els candidats apareixen agrupats per partits polítics, les candidatures són individuals, de manera que el votant pot votar candidats de partits diferents.

  • Segueix tota l’actualitat política en el canal de Telegram d’EL PERIÓDICO