Inés Arrimadas, la 'lideressa' sense disputa

Atreu els seus seguidors i repel·leix els seus adversaris; però uns i altres reconeixen la seva obcecació, meticulositat i talent. Inés Arrimadas (Jerez de la Frontera, 1981) va dinamitar els codis de la política catalana i va entrar com un remolí per regirar-ho tot. Va ser la primera dona a guanyar unes eleccions autonòmiques a Catalunya, però la falta de suports la va obligar a conformar-se amb l’encàrrec de ser líder de l’oposició i no va intentar ni la seva investidura ni una moció de censura.

Arrimadas va jugar al límit d’allò socialment acceptat fins aleshores en un hemicicle amb discursos carregats de gesticulació i decoració. Però el Parlament li va quedar curt. El salt al Congrés dels Diputats que molts auguraven al cap de poc de donar-se a conèixer va succeir fa tot just sis mesos. «Trenca sostres de vidre. No té por de cap», apunten persones del seu entorn, que li reconeixen una capacitat de gestió i treball en equip «inaudit». La seva meteòrica carrera política fa que el que va ser una jove promesa s’hagi convertit en tan sols vuit anys en una ‘lideressa’ sense disputa interna.

Amant dels reptes, va arribar a la política per casualitat. No havia mostrat afany per abalançar-se al faristol, tot i que el seu pare, Rufino Arrimadas, havia sigut regidor per la UCD  entre el 1979 i el 1983; però convençuda per una amiga, es va acomodar entre el públic del Teatre Romea i va quedar enamorada pel projecte d’Albert Rivera El 2011 es va afegir a les joventuts de la formació i va començar, sense saber-ho, una marató trepidant. Rivera li va oferir pes en la direcció i el 2012 va entrar en les llistes a les eleccions a la Cambra catalana com a número quatre. Va aconseguir el seu escó.

A partir del 2015 es va ocupar de la representació del grup parlamentari, i va multiplicar així la seva presència davant de micròfons i cambres. El llançament de Ciutadans en àmbit nacional la va fer cap de llista entre un sentiment d’orfandat tremend per la marxa de Rivera, però va apaivagar els discordants amb la victòria electoral del 21-D. Abans de les eleccions generals del 10 de novembre, ja hi havia qui la ungia com el relleu natural al capdavant del partit. I aquest diumenge, després de la marxa de Rivera pel daltabaix del 10-N, ha arrasat davant Francisco Igea en les primàries pel lideratge del partit, per la qual cosa s’ha erigit com a nova presidenta de Cs.

Amb una motxilla de rodamon (va néixer a Jerez de la Frontera, va estudiar Dret i Empresarials a Sevilla, va fer un Erasmus a Niça, es va mudar a Barcelona i ara treballa en Madrid), va aprendre català entonant l’himne del Barça i va combatre la seva timidesa convertint-se en un flagell de l’independentisme. Un perfil que el partit va voler rendibilitzar en el Congrés com a portaveu del grup parlamentari. 

El feminisme «liberal»

El seu cercle comenta que el que més enuig i frustració li genera és ser menyspreada pel fet de ser dona. I és que Arrimadas ha sigut una diana triada per aquells que han creuat la discrepància política amb el masclisme. «Pateix quan la titllen de titella d’Albert Rivera  perquè no ho és», afirmava a principis de novembre un estret col·laborador, «però també és cert que es fa forta amb els atacs i no accepta lliçons de ningú». N’hi ha prou de recordar els comentaris del teòricament humorista Toni Albà, qui li va dir «mala puta» i va reincidir en els insults mesos després, quan va anar a oficiar un acte a les portes de la Casa de la República on resideix l’expresident Carles Puigdemont, a Waterloo (Bèlgica).

Notícies relacionades

Puigdemont exigeix a Sánchez revertir "l’espoli fiscal" si vol el seu suport

El PSC planteja ajudes iguals per a les famílies monoparentals i nombroses

Per marcar distàncies amb els improperis de Vox i reivindicar-se com a «feminista», va cosir al concepte el cognom «liberal». Va presentar un decàleg per provar de desposseir l’esquerra d’una lluita que considera «monopolitzada» i la va revestir per emportar-se-la al teu terreny. No obstant això, la seva proposta va generar un fort enrenou en l’opinió pública i publicada, i les comitives taronges van ser esbroncades i expulsades d’algunes manifestacions, la més sonada, la de l’Orgull LGTBI a Madrid.  

Casada amb l’exdiputat de CiU Xavier Cima, amb qui va coincidir en el Parlament durant la seva primera legislatura, assumeix un altre desafiament: la maternitat. Els seus companys de partit van celebrar el seu embaràs penjant una gran lona a la façana de la seu i ja vaticinen que serà una «gran mare». «Envia un missatge a la societat: que ser mare no és un impediment per ocupar llocs de rellevància política», etziba una diputada taronja, que afegeix que, «de passada, serveix per reivindicar que la conciliació és una assignatura pendent».