Diada d'assaig

Per a l’independentisme, la vuitena Diada del procés servia com a termòmetre per calibrar la musculatura amb què afrontarà en poques setmanes la sentència als seus líders presos. El resultat de l’assaig va ser una nova manifestació massiva a favor de la independència i de l’absolució d’empresonats i ‘exiliats’, però també la constatació que el moviment ha vist minvat el fervor de la seva gènesi i acusa la desunió estratègica dels qui el sostenen a les institucions i al carrer. Per això, la reivindicació de la unitat política i social davant del pròxim embat es va convertir en el clamor més repetit per la gentada.

Va ser una jornada de treva al mig del foc encreuat que ha precedit aquest Onze de Setembre. La pluralitat del sobiranisme es va arremolinar entorn de la plaça d’Espanya de Barcelona i voltants, i va complir religiosament les discretes expectatives fixades per l’ANC i Òmnium. L’única estimació d’assistència, 600.000 persones segons la Guàrdia Urbana, suposa la xifra més baixa des de la primera Diada massiva, el 2012, i un 40% menys que l’any passat. És a dir, molta gent, però menys gent.

Aquesta pèrdua de ‘punch’ es va notar en el to i el contingut dels missatges, menys enardits i trufats de reconeixements de desorientació i de falta d’una «estratègia» clara i unitària que permeti al procés «avançar». Es va admetre, per exemple, que aquesta ha sigut la Diada «més difícil» d’organitzar per complir l’objectiu fixat, que el «desànim» s’ha apropiat de part del secessionisme i que els partits de la causa hi han contribuït amb la seva confrontació oberta.

Recriminacions

De retrets al Govern català n’hi va tornar a haver molts, seguint la tradició de cada Diada. Les entitats van relegar els polítics de la primera fila i van acusar JxCat i ERC d’obstruir la independència a l’haver renunciat a la via unilateral. Però els mateixos organitzadors van evitar traçar-los el camí a seguir després de la sentència, més enllà de l’aval a la «desobediència civil» com a mètode legítim de resistència.

La falta d’un objectiu a curt termini, a diferència d’altres Onze de Setembre, va facilitar que la festa al carrer no traspués l’eufòria d’altres anys. I que cadascú aprofités el dia per marcar el seu territori de cara a una tardor en què aquesta mateixa multitud transversal haurà de decidir si torna a posar en perill les institucions o opta per ancorar-se en un camí més pragmàtic.

Per exemple, Òmnium Cultural va donar aquest any més presència al seu acte del matí, amb el qual va voler donar protagonisme al seu rol de frontissa amb els sectors sobiranistes menys proclius al radicalisme, com els comuns i els sindicats. De fet, l’entitat que presideix Jordi Cuixart es va adjudicar la foto més unitària de la Diada a l’aconseguir que representants de Catalunya En Comú Podem i els líders sindicals s’asseguessin al costat de membres del Govern, de la CUP i de la presidenta de l’ANC. Fins i tot l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, es va afegir a l’acte a través d’un vídeo.

Cada un pel seu compte

El catalitzador d’aquesta imatge de treva no va ser ni la unilateralitat ni les eleccions, sinól’absolució dels presos i la reivindicació del dret d’autodeterminació de Catalunya. Dos dels pocs denominadors comuns que encara uneixen el conjunt del sobiranisme, sempre que no s’entri en detalls sobre com exercir aquest dret.

Notícies relacionades

Diada 2019: Manifestació a Barcelona | Assistència i últimes notícies en directe

'Sant tornem-hi'

També va cridar l’atenció l’acte propi d’ERC, en què el seu futur candidat, Pere Aragonès, va reivindicar el partit com a «eina imprescindible per a la república», ara que aposta pel diàleg i la moderació. I l’ANC, en un acte matinal també pel seu compte, va optar per continuar avivant el boicot a les empreses desafectes. La nota discordant de la jornada festiva la van posar 300 radicals que es van encarar amb els Mossos davant del Parlament i van causar aldarulls.

Així, la vuitena Diada del procés va semblar més una jornada de transició. L’independentisme reserva forces per a una sentència el dia després de la qual continua sent tota una incògnita.