Jordi Pujol: I el camaleó es va reinventar de nou

Explica l’historiador Joan B. Culla en les seves memòries (‘La història viscuda’, Edicions 62) com un dia del 2012, dos anys abans de l’escàndol de l’herència de Jordi Pujol, l’expresident li va dir: “¿Sap de què tinc por? Tinc por de sobreviure’m”. La conversa revela sens dubte la preocupació que ja tenia Pujol –i que va insinuar també en una entrevista amb Jordi Évole– de tacar la seva biografia en l’últim tram de la seva vida.

Va esclatar l’escàndol i inicialment Pujol va ser Pujol. Va errar el càlcul, que passava per la idea que el pes de la seva notable biografia superaria la polèmica. No només no va demanar perdó immediatament sinó que va exhibir una de les múltiples facetes d’una personalitat complexa i literalment extraordinària: el desafiament i la supèrbia.Es va enfrontar a tots els partits al Parlament, quan va comparèixer en dues ocasions, i va deixar anar el ja mític “diuen, diuen, diuen...” per desqualificar totes les referències dels partits als interrogants que s’han amuntegat i es continuen amuntegant entorn de la controvertida herència i la gestió econòmica de pràcticament tota la família.

Culla llança una hipòtesi sobre el comportament psicològic del personatge davant d’aquest nou desafiament vital: “una certa complaença en la desgràcia”. Pujol li va parlar a l’historiador sobre un expresident alemany que reflexionava sobre la idea que “les virtuts són sempre virtuts” i que quan qui les predica les traeix, s’ha d’aïllar l’individu, però no renunciar a la defensa de la virtut.

Prenent com a referència la seva formació catòlica, Pujol va assajar la idea de la penitència i l’autoflagel·lació. Va deixar l’elegant despatx d’expresident al passeig de Gràcia, on continuava movent fils, llegint, escrivint, creant l’IVA (Idees, Valors, Actituds) en el Centre d’Estudis Jordi Pujol i engreixant la seva admirable biblioteca, i es va instal·lar a la vivenda dels porters a l’edifici de l’avinguda General Mitre on tenia i té la seva vivenda des de fa decennis. Sí, inicialment Pujol es va recloure. Literalment. Entre caixes de cartró i llibres en una espècie de minicampament. Era el lloc habilitat com a garita per als Mossos d’Esquadra que vigilaven la seva vivenda.

Insults

Eren els temps en què si sortia al carrer Pujol s’exposava a ser insultat. Si anava a un restaurant, havia d’escollir un reservat per precaució. I si rebia invitacions a actes públics les declinava. Però Pujol és Pujol i, passats els mesos, va començar a coquetejar amb la idea de netejar la seva imatge. Aquesta segona fase té a veure amb la decisió d’instal·lar-se en un petit despatx del carrer Calàbria de Barcelona. I provar de refer ponts. 

Però a Pujol li va ser difícil, per no dir impossible, refer la seva imatge en vista del procés judicial que s’anava estenent com una xarxa entorn de tota la seva família. Una família que ha jugat un paper decisiu i no fàcil en la carrera de l’expresident. Sempre li van dir els seus directes col·laboradors en el partit i el Govern que no estava atenent bé les aventures del seu primogènit. Ell s’enutjava o mirava literalment cap a un altre costat al rebre aquests avisos. I sobre Oriol Pujol, l’elegit per heretar el tron de Convergència, no amagava la seva preocupació per les seves maneres excessivament expansives i la seva lleugeresa a l’hora de fer política.

Després de la bomba de l’herència i les ramificacions del cas entorn de tota la seva família sense excepció, Pujol va optar per un cert blindatge psicològic. Parla poc dels seus fills amb els seus interlocutors. I, sí, s’ha centrat en la seva dona, a qui acompanya i cuida.

La salut

Acompanya i cuida la seva dona i manté malgrat tot una bona salut tenint en compte la seva edat. Utilitza audiòfons i s’ajuda d’un bastó, malgrat que la seva coqueteria fa que el deixi aparcat quan és al despatx. I segueix actiu, una prova és que ja pensa a com celebrar el seu 90 aniversari. I s’interessa pel contingut d’una tesi sobre el primer pujolisme que ha escrit una historiadora de Lleida. 

És a dir, ha recuperat la serenitat. A això hi va contribuir i va ser un punt d’inflexió el reconeixement que li van brindar recentment les seves amistats, organitzades en diversos col·lectius a la sala d’actes, plena, de la institució cultural del CUC de Barcelona. Va anar-hi amb la seva dona i els seus fills Oleguer, Jordi, Pere, Josep i Mireia. “Em sento insatisfet per molts motius i dolgut amb mi, no amb vosaltres, no amb el país”, va afirmar, en un gest més d’aquesta penitència autoimposada que ha construït després de l’escàndol.

Notícies relacionades

Blanquejant Jordi Pujol

El 'cas Pujol': una investigació a foc lent

Pujol continua reflexionant sobre filosofia, història i política. Algun col·laborador li ha suggerit, en resposta a un dels seus textos, que s’ha d’abandonar el concepte de nacionalisme i apostar pel de catalanisme, i superar l’independentisme i parlar de sobiranisme. Pujol calla. No farà retrets en públic a cap dels seus successors, per molt evidents que siguin les diferències entre el seu predicament i el de Quim Torra, Carles Puigdemont o els independents que ara estan al pont de comandament del que era Convergència i que enarboren la bandera del conflicte amb l’Estat amb un estil als antípodes del de Pujol. Independents als que possiblement Pujol regalaria un exemplar de Max Weber perquè entenguessin el concepte de l’ètica de la responsabilitat davant l’ètica de la convicció.

Però tot això serà de forma discreta. Pujol, el que té por de succeir-se, de moment se succeeix. Es reinventa. Es parapeta i mira de sortir del forat com millor sap: utilitzant a favor seu conceptes ètics i morals que durant decennis ha aplicat per donar lliçons de valors i principis a tot un país. De moment, ha aconseguit poder visitar pobles com Conesa i que el parin per saludar-lo. I de tornada poder sopar a El Peixerot de Vilanova i la Geltrú amb tota tranquil·litat.