Josep Borrell: «Junqueras té un gran paper per exercir si de veritat vol un diàleg constructiu»

Després d’uns mesos com a ministre d’Exteriors, Josep Borrell (la Pobla de Segur, 1947) afronta com a cap de llista del PSOE la seva tornada al Parlament Europeu, del qual ja va ser president durant tres anys.

–Vostè ja va presidir el Parlament Europeu. ¿Hi volia tornar?

–Intel·lectualment parlant, són les eleccions més motivadores. Amb l’aparició d’una forta contestació al projecte europeu, amb un escenari internacional en el qual Europa és plena d’enemics. Per a algú a qui li agradi la política amb contingut, és difícil trobar res més interessant.

–¿Quins són els principals reptes que té la UE en els anys que venen?

–La disjuntiva està clara: o avancem en la integració o fem cas als populistes i nacionalistes i fem marxa enrere. I tornem a un sistema de nacions que recuperen competències que han entregat a la UE. Els Salvini, els Orbán... Tot això barrejat amb un rebuig dels immigrants, la resurrecció dels valors de l’Europa eterna i cristiana. O una cosa o l’altra.

–¿Quin paper ha de tenir Europa a partir d’ara en matèria geopolítica al nou món que s’està creant?

–En efecte tenim un nou món que no hauríem pogut imaginar fa cinc anys. Trump no era president, no hi havia ‘brexit’, no havíem tingut la crisi dels immigrants, la guerra de Síria... Han canviat moltes coses. El nostre aliat ens dona l’esquena. El nostre vell enemic, Rússia, torna a dir soc aquí, i torna a ser una amenaça, i la Xina apareix com un rival. Això és el que fa més urgent i més necessari que els europeus uneixin les seves forces. Ara hem d’aprendre a treballar amb una lògica de potència, perquè vivim en un món de potències. No tenim el paraigua protector americà, hi estàvem sota, i, com diu Trump, d’alguna manera viatjàvem de gorra en un sistema que pagaven els americans. Ja té una mica de raó. Però hem de tenir un cert grau d’autonomia estratègica. 

–¿Com acabarà el serial del ‘brexit’?

–Estem sumits en el desconcert més absolut. Tot dependrà per començar del resultat de les eleccions europees. Si és veritat que el partit de Farage suma més del 35%, i si els que estan en contra de la UE sumen més del 50%, serà la ratificació. És una mica còmic: se’n volen anar però no saben com. Doncs aclareixin-se.

–¿Creixerà la influència espanyola a la UE?

–Dins de la família socialista ja augmenta. Dins de les institucions, dependrà també de quin resultat traiem en les pròximes eleccions. Si som el primer partit dins de la família socialista podrem aspirar a un paper major.

–¿Es veu compartint Europarlament amb Puigdemont?

–Si resulta elegit, i no hi ha problemes jurídics perquè es faci efectiva la seva condició de diputat, cabrem al mateix hemicicle, és prou gran. Però han de passar moltes coses abans.

–¿Confia a continuar rebatent el relat independentista des de la Comissió?

–Des de la Comissió o des de l’Europarlament. Hem de dedicar molta més energia, temps i recursos a la defensa d’Espanya com un país homologable a una democràcia occidental. L’independentisme intenta desprestigiar i desqualificar contínuament, amb el relat que Espanya és un país repressor, que no deixa votar els ciutadans, que té presos polítics, on els tribunals són una farsa. Són molt bons agitadors, i tenen molta gent mobilitzada. Espanya desgraciadament no ha contraposat un relat alternatiu fins ara. Espanya pot posar sobre la taula un sistema judicial molt garantista, està qualificada en els rànquings com una de les 20 democràcies del món que mereixen el qualificatiu de democràcies plenes. 

–¿Fins a quin punt ha calat el discurs independentista en institucions o governs estrangers?

–En governs, no. Cap s’ha cregut això que Espanya té presos polítics, o que no té tribunals independents. Si s’ho creguessin, ens aplicarien l’article 7 del tractat, com han fet amb Polònia i Hongria. Però ningú s’ho ha cregut, ni Eslovènia, ni els països bàltics. És veritat que entre els partits de l’extrema esquerra, sobretot, hi ha gent que ha mostrat simpatia pel relat del poble oprimit. 

–¿Què li va semblar veure els polítics presos al Congrés i al Senat?

–És una situació certament anòmala. Què més voldríem tots que no s’hagués arribat fins aquí. Vaig tenir ocasió de saludar el senyor Junqueras i algun més.

–¿Què es van dir amb Junqueras?

–Va ser una conversa cordial. Em va manifestar la seva voluntat i el seu desig de sortir d’aquesta situació a través del diàleg constructiu. Certament Junqueras té un gran paper per exercir en aquest diàleg si de veritat vol que sigui constructiu. Partim de posicions molt diferents, sobretot pel que fa al reconeixement del dret a la secessió.

–¿Seria partidari d’indults?

–És completament estèril pronunciar-se sobre futuribles. Esperarem que hi hagi sentència.

Notícies relacionades

Sánchez demana que Barcelona deixi d'estar sotmesa al procés

PP i Vox tramiten a València les seves lleis entre crits de "vergonya"

–¿Què hauria de fer el Govern espanyol a partir d’ara en el conflicte català?

–Crec que tres coses. Una: oferir un diàleg constructiu dins del marc constitucional. Si algú se situa fora d’aquest marc, s’ha de tancar la carpeta i suspendre la reunió. Si es planteja un referèndum de secessió, s’ha de dir que el Tribunal Constitucional ja ha dit que qualsevol pregunta que afecti el marc institucional de l’Estat es pot fer a través d’una reforma de la Constitució. No es pot fer un referèndum tampoc sobre la pena de mort, perquè la Constitució la prohibeix. Dos: molta fermesa. Dient clarament les coses que a alguns no els agrada sentir, i recordant que en qualsevol negociació les parts han de cedir. Hi ha mig Catalunya que no és independentista que també té les seves reivindicacions. Tres: molta pedagogia dins de Catalunya. Tota aquesta història dels 16.000 milions, del conte del límit del 4% de dèficit a Alemanya... S’ha de recordar que l’Estat ha subministrat finançament via línies de crèdit per valor de 75.000 milions d’euros a Catalunya. Catalunya no és la comunitat amb els problemes de finançament més greus.