Santiago Abascal: De fer riure a fer por

Va escriure les seves memòries als 38 anys i les va titular ‘Yo no me rindo’. Santiago Abascal (Bilbao, 1976) va explicar a les seves pàgines com va posar fi a gairebé dues dècades de militància al PP amb una carta que va enviar a Mariano Rajoy el mateix dia que la va fer publicar en un diari nacional. Abascal renunciava a la font de la qual havia begut des dels 18 anys. Eran temps de lluita fratricida al PP, i la victòria del marianisme el deixava fora de la foto, a la dreta de l’enquadrament. El polític basc va muntar una escissió: fa ja cinc anys va néixer Vox, una formació folklòrica i instal·lada en la irrellevància, que no feia altre cosa que riure entre els seus rivals. Abascal ni tan sols n’era el líder. Diuen els qui el coneixien llavors que no tenia prou carisma. Però el que li faltava de talent polític ho tenia de paciència. Entre el 2006 i el 2014, els anys que va estar al capdavant de la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola, de la qual va ser promotor, cridava una vegada i una altra als mitjans de comunicació més conservadors demanant que li fessin entrevistes.

Abascal va créixer a Amurrio, un pobled’Àlaba  de tot just 10.000 habitants, del qual el seu avi va ser alcalde durant la dictadura, nomenat pel governador civil “sota amenaça de portar-lo al calabós”, com insisteix a matisar. Va créixer en una estirp de polítics, tots vinculats a la dreta, el que va situar la família en el punt de mirad’ETA. “Vaig sempre armat amb una Smith&Wesson. Al principi per protegir el meu pare d’ETA; ara, als meus fills”, va dir en una entrevista. El terrorisme va marcar el perfil polític d’Abascal, que amb només 23 anys va estrenar el seu primer càrrec públic com a regidor a Llodio, un ajuntament governat per l’esquerra ‘abertzale’ quan el PP no trobava gent disposada a omplir les seves llistes. I va resistir. Un líder radical que es va criar entre “radicals”. Després d’encadenar els càrrecs de regidor, junter i diputat autonòmic, va trobar refugi a Madrid de la mà d’Esperanza Aguirre, que el va situar en dos organismes públics amb salari elevat i escassa activitat. Fins que el 2013 va abandonar el que sempre havia sigut el seu partit.

El 2015, el seu míting més multitudinari era davant d’un grapat de curiosos agrupats entorn d’un banc per escoltar-lo megàfon en mà. Però Abascal estava convençut que el seu discurs irreverent forjat contra les “hordes separatistes” acabaria tenint cabuda. Iván Espinosa de los Monteros, la seva mà més a la dreta, va definir amb precisió l’essència del seu “carisma”. “Va creure en els 100 escons quan ningú ens votava i tots reien”, va dir d’ell.

L’Espanya ‘cañí’

Notícies relacionades

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Feijóo utilitzarà la campanya del 12M per llançar Montserrat a les europees

Ara, a les portes del Congrés, Abascal es llança a la conquesta de l’electorat d’aquesta “dreteta covarda” de la qual va viure durant anys i de “l’arlequí taronja” amb què va compartir actes contra els independentistes, i ha trobat buit dibuixant una “anti-Espanya” de “feminazis”, “progres” i “separatistes”. Entre els 47.182 vots del 2016 i el seu bany de masses a Vistalegre han passat només dos anys, però ha sabut convertir aquell menyspreu de les elits en una manera de connectar amb el seu electorat, d’erigir-se en el líder del políticament incorrecte, dels sentiments més foscos i impronunciables de part del’Espanya  ‘cañí’.

I la incorrecció és tanta que llueix fins i tot en el seu missatge: defensa la família per tradició i està divorciat, critica els “xiringuitos” i va cobrar d’ells més de 80.000 euros a l’any, canalitza part del vot de càstig contra la política malgrat que no ha conegut cap altre ofici. Ho va dir el 2017 en una entrevista: “Encara no ens prenen seriosament i ja deixarem de fer riure per fer por a uns i ser vistos com la salvació per d’altres”.