camí de les urnes

La síndrome de la cadira buida

Pros i contres d'anar o no a un debat electoral quan vas primer a les enquestes

undefined34274217 madrid  13 06 2016  politica  debate a cuatro en la campa a 190418191436

undefined34274217 madrid 13 06 2016 politica debate a cuatro en la campa a 190418191436 / JOSE LUIS ROCA

3
Es llegeix en minuts
Iolanda Mármol

El debat electoral és el cor de les campanyes, més enllà del seu valor icònic, té un enorme potencial d’impacte en el votant indecís, imagineu en aquesta contesa, amb un 41% dels cridats a votar decidint encara  la papereta. Legitimen el sistema democràtic, posen a prova els líders polítics i tenen una capacitat substantiva d’establir quins són els temes que discuteix l’opinió pública.

No hi ha una resposta unívoca de com enfrontar-se a la cita, assistir-hi o no, anar a diversos debats o només a un, perquè cada contesa té un context diferent. Són els estrategs dels partits els que acostumen a posar a la balança el cost i el benefici. Quant arrisquen i quant hi poden guanyar. Aquesta anàlisi és sempre perillosa perquè entra en l’equació el factor humà, els errors que es puguin cometre per molt ben preparat que s’estigui. No obstant, els assessors saben que la història ha anat demostrant que, en realitat, el més transcendent no és si el candidat assisteix o no a un debat, sinó com l’opinió pública assumeix aquesta decisió d’anar-hi o no: qui imposa aquest relat guanya el debat.

Per això la importància que té la pugna que manté el PSOE, al capdavant, contra el PP, Cs i Unides Podem, amb la batalla entre televisions com a teló de fons.

Menem vs. Angeloz

Els gurus electorals solen posar com a exemple la campanya argentina del 1985, en què Carlos Menem, que s’enfrontava a Eduardo Angeloz, va decidir no acudir al debat. Encapçalava totes les enquestes electorals i no volia arriscar aquest avantatge en una confrontació que se li podia girar en contra. El seu adversari va utilitzar la imatge d’una cadira buida en un anunci electoral per atacar-lo. No obstant, Menem la va capgirar: va respondre amb un altre espot, ple de cadires buides, amb el qual va il·lustrar que no era ell, sinó tota la societat la que deixava sol Angeloz.

L’episodi el coneix bé Iván Redondo, el director del Gabinet de la Presidència de Pedro Sánchez, que l’ha utilitzat diverses ocasions per explicar que no hi ha una decisió guanyadora, sinó que tot depèn de com es gestioni. Segons la seva tesi, el que surti vencedor del duel de la negociació prèvia i instal·li en l’opinió pública el seu relat haurà guanyat el debat més enllà del que passi finalment al plató de televisió.

En aquest cas, Sánchez intenta que s’imposi la idea que debatre amb Vox era el millor per albé comú perquè li permetia desarticular la ultradreta, però davant de la negativa de la Junta Electoral, ja que Santiago Abascal no hi pot assistir, el més ètic és fer un debat en un mitjà públic.

Solbes vs. Pizarro

Tots els assessors saben que és en la negociació prèvia on es guanya el debat, no davant de les càmeres. Un exemple. En el debat econòmic entre Pedro Solbes (PSOE) i Manuel Pizarro (PP) el 2008, el socialista es va imposar gràcies al fet que els qui van negociar el format van pactar temps llargs de resposta. Eran conscients que el ministre d’Economia no aconseguiria sintetitzar una idea complexa en escassos segons, era d’exposició lenta.

En les societats democràtiques és cada vegada menys assumible que els candidats no acceptin, almenys, un debat. Tot i així,no tots els líders que encapçalen les enquestes accepten arriscar. José María Aznar es va negar a confrontar amb Felipe González el 1996; Mariano Rajoy no hi va anar al que li demanava José Luis Rodríguez Zapatero el 2004. Igual en el panorama internacional: el nicaragüenc Daniel Ortega, el brasiler Lula da Silva i el mexicà Manuel López Obrador, el 2006, o Cristina Fernández de Kirchner, el 2007, van declinar l’oferta. No volien arriscar.

Carter vs. Reagan

Notícies relacionades

Però no en tots els debats queda un espai buit que evidenciï l’absència. Alguns s’anul·len, si són cara a cara, d’altres se celebren amb un lloc sense ocupar. La primera vegada que una cadira va quedar buida va ser el 1980.

La Lliga de Dones Votants dels Estats Units, organitzadora del debat, va decidir deixar una butaca sense ningú al lloc que havia d’ocupar el demòcrata Jimmy Carter, que no va assistir a confrontar amb els republicans Ronald Reagan i John B. Anderson. La seva absència va ser demolidora i va perdre les eleccions.