María Teresa Revilla: "No vaig veure els homes gaire entusiasmats quan es va aprovar la igualtat entre sexes"

En la comissió que va donar a llum la Constitució del 1978, el president va donar la paraula a l’única diputada quan es votava l’article que consagra la igualtat entre sexes. "És veritat que la votació ha sigut unànime i sense dissidències, com estava reclamant la nostra societat. Però les dones no donarem les gràcies per això", va sentenciar. María Teresa Revilla (Tetuan, 1936), diputadad’UCD  entre el 1977 i el 1981, diu que sempre va tenir por de què havia de dir; l’arrossegava d’una època en què s’ensenyava les dones a mossegar-se la llengua. Però en aquella comissió, a la qual va arribar després de demanar-ho ella mateixa a Leopoldo Calvo Sotelo, la seva veu va sonar ferma. Han passat 40 anys i, amb 82, el seu entusiasme i conviccions continuen sent les de llavors.

-Sempre es parla dels 'pares’ de la Constitució. ¿No va tenir 'mares’?

-No va tenir mares, però s’ha d’entendre. Jo era molt jove i no tenia experiència. Les dones veníem d’una situació tan diferent... No hi havia dones per elegir per participar en aquesta ponència, realment va ser així i no es pot prendre malament.

-¿La disgusta que es posi l’accent en el fet que és dona?

-Encara ara a mi m’interessen els problemes no exclusivament femenins. La Constitució era important per portar la democràcia i això portava com a conseqüència canviar la situació de les dones. Es va fer no amb pressa, però, sí, provant d’aconseguir acords. Hi ha altres coses que s’haurien de canviar, tot i que ara no sigui urgent, com la preferència de l’home en la successió a la Corona...

-Vostè es va abstenir en aquesta votació.

-¿Com podia no fer-ho? Em deia María Izquierdo que va ser el Rei que va demanar que es posés així. Malgrat que fos el Rei, jo no ho entenia. I encara ara no ho entenc. Vaig posar una esmena, però em van obligar a treure-la. ¿Com es pot entendre que l’article 14 digui que tots som iguals davant de la llei sense distinció per sexe i després a la Corona es prefereixi l’home? És una aberració i està en la llei suprema.

-L’article 14 es va aprovar per unanimitat i vostè va prendre la paraula.

-No hi va haver esmenes, però tampoc es veia els homes gaire entusiasmats. No vaig veure que importés a ningú que s’hagués reconegut la igualtat de sexes. Però jo estava obligada a fer un discurs dient per què les dones volíem “poder ser per ser el que puguem”. Perquè jo no vaig poder fer les oposicions que volia, no vaig poder treballar on volia... I, sens dubte, sense donar les gràcies per això.

-¿Pensava que la Constitució acabaria fent els 40?

-¿Qui ho podia saber? Ha tingut un mèrit extraordinari, dels ponents i dels espanyols. Però han passat molts anys i no tot es va fer bé, tampoc.

-¿Portava defectes d’origen?

-Potser sí, i un és la llei electoral. Els partits posen els candidats a la llista, i hi estan absolutament sotmesos. Perquè si diuen alguna cosa, en les eleccions següents no els posen a les llistes.

-¿Funciona el sistema de les autonomies?

-És un tema difícil. La Constitució en la cessió de competències no deixa clar quines són exclusives i s’hauria de puntualitzar molt millor. Moltes coses estan així perquè van haver d’estar així. Eren quatre tendències i s’havia d’arribar a acords. En la Comissió Constitucional recordo molt la intervenció dels catalans sobre la llengua.

-¿Creu que la Constitució necessita una gran reforma?

-No, sincerament. Puntualitzant o aclarint certs articles i fent-los coherents amb la realitat. Es va fer la millor Constitució que es va poder, n’estic convençuda. Però tampoc passaria res per què es posessin d’acord tractant que aquest país funcioni el millor que sigui possible.

-¿Tenen els polítics ara menys altura de mires que llavors?

-Jo ara conec poc els polítics, però la llei electoral impedeix que les persones més preparades vagin al Congrés. La primera virtut no és ser els millors, sinó ser els més manejables. Jo vaig procurar sempre fer el que pensava. Quan presidia la Comissió de Cultura, va venir el ministre i es va posar a parlar. I li vaig dir: “Li prego que calli, jo no li he donat la paraula”. Recordo les cares de terror dels diputats. Em va costar la presidència. I no em van posar a les llistes en les eleccions següents. Allà es va acabar la meva carrera política.

-Anava a preguntar-li per què va decidir deixar la política.

-Ho van decidir per mi. Va ser una decepció enorme. Jo creia que la democràcia era una altra cosa.

Notícies relacionades

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Feijóo utilitzarà la campanya del 12M per llançar Montserrat a les europees

-Per ser el que som ara, ¿van fer falta dones com vostè?

-Va fer falta una Constitució.