Sánchez es revenja

Qüestió prèvia: abans de gebrar dialècticament el PP per la política econòmica del Govern de Mariano Rajoy, socialistes i populistes haurien de recordar que el 12 de maig del 2010 va ser José Luis Rodríguez Zapatero el que va anunciar i després va executar una retallada històrica de la despesa social (pensions incloses) i va impulsar la reforma de l’article 135 de la Constitució per introduir l’anomenada "regla de despesa", que es va aprovar amb els vots del PSOE el setembre del 2011. Llavors va començar l’era de l’austeritat.

El Govern popular va administrar la crisi de tal manera que va ser l’aspecte més valorat de la gestió del defenestrat Rajoy, tot i que no va evitar que determinades carències, molt punyents, s’instal·lessin al nostre país com aquest fenomen dels ‘treballadors pobres’, l’escandalós atur juvenil i la bretxa salarial entre homes i dones. I va cometre atemptats a l’equitat com la inconstitucional amnistia fiscal. A més, Espanya és el país dels de l’euro amb el dèficit més alt i amb un deute públic que està en el 100% del PIB.

L’acord subscrit dijous per Pedro Sánchez i Pablo Iglesias i que ha sigut denominat "pressupostari", prova de revertir algunes d’aquestes retallades amb una sèrie de mesures socials el finançament de les quals es confia a una bateria d’increments fiscals d’una gran importància. El pacte entre el PSOE i Units Podem, no obstant, no és, estrictament, un acord per tirar endavant uns Pressupostos Generals de l’Estat.

Es tracta més aviat d’un enteniment preelectoral i per a la resta de la legislatura que, a més de referir-se a les prioritats en els comptes públics, introdueix modificacions de diverses lleis, entre les quals el Codi Penal, i dibuixa el model socioeconòmic des del qual una eventual coalició d’esquerres governaria Espanya.

El més important del document firmat a la Moncloa és el compromís programàtic a més de l’acord pressupostari. Primer, perquè el supera; i segon, perquè els dos signants saben que difícilment es plasmarà en uns nous Pressupostos que requereixen, a més de l’aprovació de Brussel·les, el vot favorable de grups parlamentaris que difícilment l’hi donaran, ja sigui ERC o el PDECat, i fins i tot el PNB, que sol ser reticent a tamborinades fiscals d’acord amb el perfil mitjà del seu elector al País Basc.

Els partits catalans introdueixen en la transacció pressupostària qüestions de naturalesa excèntrica que el Govern no podria atendre, com és la petició que instrueixi la fiscal general de l’Estat perquè decaigui l’acusació del delicte de rebel·lió atribuït als polítics en presó preventiva o que es produeixi un impossible acord sobre un referèndum d’autodeterminació, sense que falti l’agressió a la direcció de l’Estat que incomoda encara més un Govern que camina per la corda fluixa i sense xarxa. La impertorbabilitat de Sánchez és tan tenaç com la temeritat dels independentistes.

La conseqüència de l’acord, efectista com totes les decisions que adopta aquest Govern amb independència de la seva sort final, segella una vinculació entre socialistes i populistes que culmina el pla de Sánchez esbossat des del 2016 i avortat pel comitè federal del seu partit que el va destituir l’octubre d’aquell any. Ara el de nou secretari general del PSOE i ja cap del Govern, es revenja i consuma en bona mesura la fórmula que Alfredo Pérez Rubalcaba va qualificar com a "Frankenstein".

Sánchez ha anat reposant, pas a pas, tot el que fa dos anys el seu propi partit va desmuntar a través de la gestora presidida per l’asturià Javier Fernández. Aquest acord disposa, doncs, d’una interpretació interna en el socialisme espanyol. Mai hi haurà 'gran coalició' i sí un coalició d’esquerres a la portuguesa.  

El president del Govern ha oblidat, si és que Sánchez oblida alguna cosa, la representació jactanciosa d’Iglesias quan el gener del 2016 li va reclamar la vicepresidència del Govern i la meitat dels ministres per votar favorablement la seva investidura, recolzada llavors per Ciutadans.

El líder de Podem es va passejar pels mitjans dijous referint-se al president de l’Executiu com aPedro, a seques, sense cognom i sense càrrec.  D’igual a igual i donant per fet que el 2020 –acord firmat– hi haurà una coalició d’esquerres governant a Espanya. I amb ell al Govern. A Ferraz i la Moncloa molesten aquestes ínfules.

És possible que l’obsequiositat amb què Sánchez tracta segons qui, hagi permès a Iglesias suposar que al cap de l’Executiu li pot dir simplement Pedro quan es refereix públicament a ell. En tot cas, aquesta proximitat evoca aquell gener del 2016, quan Iglesias es va passar de frenada.

El líder morat –que s’ha institucionalitzat en comptes d’intentar improbables assalts al cel, imposant-se així el model de relació amb el PSOE que propugna Iñigo Errejón– creu que amb l’acord ha agafat oxigen, i el president suposa que li ha fet escac i mat. Equilibri delicadíssim en un pacte que és políticament més del que sembla i pressupostàriament molt menys del que és possible aconseguir al Congrés dels Diputats.

Notícies relacionades

Tres presidents patètics

L'1-O i els tres fracassos de l'Estat

De moment, estem en aquella fase de les decisions governamentals –pròpies o associades– que tenen la presumpció de bondat i de viabilitat, tot i que els mitjans hagin valorat de manera molt escèptica els comptes de Sánchez i Iglesias.

Veurem –sense apriorismes apocalíptics– quin recorregut té aquest pacte que, insisteixo, és més de futur que de present, més polític que financer. Cal tenir en compte que en Sánchez gairebé tot és efímer condicionat com està per l’escassetat del seu grup parlamentari; gairebé tot menys la seva voluntat de quedar-s’hi. En aquest propòsit és tan tenaç com Rajoy.