DES DE MADRID

Tres presidents patètics

Mas, Puigdemont i Torra han sigut dipositats pels seus a la «paperera de la història»

L'ultimàtum a Sánchez i la incompetència de la Generalitat reforcen el president del Govern

mas torra

mas torra

4
Es llegeix en minuts
José Antonio Zarzalejos
José Antonio Zarzalejos

Periodista

ver +

La fractura social a Catalunya i una economia ferida són el balanç provisional d’un procés sobiranista que es prolonga ja sis anys i que ha acreditat una voraç capacitat autodestructiva. Tot el que era i significava Catalunya fa poc més d’un lustre se n’ha anat transformant de manera negativa, i les excepcionals bondats que connotaven la seva convivència formen part del patrimoni trist de la nostàlgia. Els fracassos del procés es van produir durant el seu desenvolupament el 2017, però ha sigut en el primer aniversari de les seves principals fites quan s’ha demostrat la insensatesa de l’aposta unilateral que ha cristal·litzat en un ampli sentiment de frustració a Catalunya id’embafament  a la restad’Espanya.

Els últims sis dies, les institucions catalanes en mans del secessionisme, i en particular el Parlament, han col·lapsat, i també ho ha fetla suposada majoria independentista que només és tal de forma precària i nominal i que, amb la seva inestimable col·laboració personal, ha enviat a la “paperera de la història” (expressió de Benet Salellas) al tercer president del procés sobiranista. La caiguda de Quim Torra com a màxim responsable de la Generalitat –tot i que vicari de Carles Puigdemont– ha sigut tan patètica (o potser una mica més) com lad’Artur Mas  el gener del 2016, o el del seu successor durant la matinada del 27 d’octubre del 2017. Els tres presidents han sigut víctimes, a més dels seus propis errors, del “foc amic” disparat per l’hostilitat interna de les diferents faccions del secessionisme.

L’ombra de la traïció

A Mas el va rematar la CUP després de les eleccions del 27 de setembre del 2015, que van resultar fallidament plebiscitàries, com les anteriors del 2012 i les últimes del 2017, perquè en cap el separatisme va aconseguir obtenir més del 50% del vot popular, tot i que sí una precària –per justa i heterogènia– majoria parlamentària. La caiguda i posterior fuga de Puigdemont va estar a punt d’evitar-la el mateix polític gironí, però va planar sobre ell l’ombra de la traïció al fraudulent procés quan va voler evitar el 155, convocar eleccions i restablir un rumb perdut. No va poder vèncer el radicalisme dels seus i va fer mutis pel fòrum en un dels episodis més vergonyosos que recorda la política europea dels últims anys. Com Puigdemont no li van deixar espai per a la sensatesa, l’expresident ha optat per incorporar-se a la radicalitat.

Un responsable de la Generalitat a la fuga és tan patètic com contemplar un activista al capdavant d’una institució secular que ha demostrat comportar-se com un perfecte incompetent. No és qüestió de reiterar els despropòsits de Torra concentrats en tot just una setmana: des del’encoratjament als CDR CDR  per després reprimir-los quan van pretendre assaltar el Parlament, fins al ridícul ultimàtum al president del Govern, passant per les penoses cartes d’auxili a no se sap quantes autoritats internacionals.  Tal és el patetisme de les actituds desconcertades de Torra que ha rebut les escomeses de significats intel·lectuals orgànics del separatisme més conspicu: desd’Agustí Colomines  a Jordi Graupera, passant per una altra mitjana dotzena d’icònics representants del processisme més radical. El tercer president que és dipositat acuradament a la “paperera de la història”.

Torra mai va ser l’home per reconduir el fracassat procés, però es podia pensar que seria un polític “obedient” i ha resultat ser un tipus imprevisible, sense carisma ni autoritat, ignorant de les regles de la política, que ha desaprofitat amb una banalitat fora de tota lògica l’oportunitat que li ha vingut oferint el Govern de Pedro Sánchez, a qui l’independentisme va portar a la Moncloa amb la moció de censura a Mariano Rajoy. El sentit que podia tenir aquesta operació consistia a rectificar, en una part, les posicions del Govern central, i en una altra, no menor, les de la Generalitat, per trobar un terreny compartit que fes versemblant una sortida de la crisi a mitjà termini sobre l’única base realista:l’autogovern estatutari, però mai un referèndum inconstitucional. Es tractava d’introduir Catalunya en una fase posterior a l’independentisme en què republicans i exconvergents, sense renunciar-ne com a programa de màxims, impulsessin una normalització que rescatés el país de la inestabilitat sistèmica i d’un conflicte polític i emocional corrosiu.

Autoinhabilitat

Notícies relacionades

Torra s’ha inhabilitat a si mateix com a interlocutor de Sánchez. No només per l’ultimàtum absurd que li ha llançat, sinó perquè el president del Govern podrà raonablement pensar que a l’actual responsable de la Generalitat li falten les mínimes habilitats polítiques per a tal interlocució i, sobretot, qualsevol capacitat per executar els acords als quals eventualment pogués arribar amb ell. El president, fora d’això, no se n’ha adonat que el seu comportament ha enfortit el secretari general del PSOE, perquè li permet desmentir que hagi assumit algun tipus de pacte espuri amb els independentistes i mostrar el seu rostre més enèrgic en el rebuig de les seves preteses imposicions.

Per si fos poc, Sánchez no només pot aguantar amb els Pressupostos prorrogats i la congelació de l’activitat legislativa en el Congrés, sinó que disposa d’un argument addicional per mantenir-se en la Moncloa: no pot ser que Torra, incapaç de governar casa seva, resulti ser el que arrossegui Espanya sencera a un procés electoral avançat. Mentre això passa, la resta dels ciutadans no contemplen els esdeveniments amb pànic, sinó amb perplexitat, que segons Yuval Hariri “és més humil i, per tant, més perspicaç”.