Un any del 17-A Llàgrimes contra l'invencible

Diu així una cançó de Marco Antonio Solís: "La gente pasa y pasa siempre tan igual...".  És la mateixa sensació que tinc aquest dijous a la tarda de vigília, 24 hores abans del primer aniversari dels atemptats del 17-A. Els veig i m’imagino que són els mateixos que fa un any, indefensos davant de l’instant fatídic, ignorants de la destinació. Sempre tot tan igual, però aquell dia tot tan diferent. I em veig a mi com suspès en el temps, com si fóssim tots allà i em toqués avisar-los del que escrivia Julio Ramón Ribeyro, l’escriptor peruà: "¿No saben acaso que no hollan terreno seguro, que vivimos en permanente toque de queda, que a la vuelta de cada esquina nos acecha lo invencible?". Em provoca una tremolor a les cames i em venen unes ganes irresistibles de plorar. Una cosa rara, un neguit que creix mentre vaig recorrent els 550 metres i veig com, malgrat anar descarnant-se, les escorces dels plàtans conserven les inscripcions de llavors. Gairebé ploro, com plorarà una dona discreta que diposita uns clavells amb la seva filla, d’uns 10 anys. Esclafeix a plorar sense més ni més i a la filla se li queda la cara que els queda als fills quan veuen plorar els seus pares.

Desperto i l’únic vehicle que circula per la Rambla és un cotxe elèctric del servei de neteja. I unes dones venen a terra ventalls lletgíssims, tres per cinc euros. ¿Què passava aquí mateix fa just un any? ¿Estava, en un altre lloc, escalfant Younes Abouyaqoub el motor de la sinistra Fiat Talento? ¿No entraven llavors a la Boqueria, com avui, milers de turistes? ¿No baixaven tots ells per la Rambla un altre dia calorós d’agost? I, l’endemà, aquest terrible 17-A, ¿no passaven, sempre tan igual, altres turistes similars o ciutadans que prenien un gelat sense més ni més, deixant passar les hores? ¿Quants d’ells serien avui els despistats que passegen davant del mosaic de Miró, al Pla de l’Os, amb els paraigües orientals al fons, sense saber a què respon aquesta ofrena floral que es va engrandint a mesura que creix la tarda? ¿I quants dels que avui fan una volta relaxada per la Rambla podien haver estat aquella tarda al lloc i l’hora de l’atropellament, en algun d’aquests 550 metres zigzaguejants que colpegen avui més que mai a la porta de la nostra memòria?

Notícies relacionades

El PNB agita territori ‘abertzale’ en el seu intent d’evitar el sorpasso de Bildu

¿Marejol a Euskadi?

El món es divideix entre els que recordem perfectament què fèiem a les 16.50 del 17-A i els que no en tenen ni idea. Es divideix entre els que saben què va passar i els que ho ignoren per complet. Com un australià que atén les explicacions d’un matrimoni català en un anglès molt precari. Pregunta el perquè de les flors i li expliquen els detalls. Ell es disculpa: "És que no visc a Espanya". I ells no poden evitar respondre-li: "¿Però vius a la Terra, no?".  El mural de Miró comença a esvair-se, com fa un any, a base de gerberes, gira-sols, lliris i roses. Pregunto a Plantes H. Benzal i em diuen que els que compren no són turistes sinó gent d’aquí. Al davant, en una altra floristeria venen una espècie de cucurutxos amb impossibles (i lletgíssimes) flors seques, a un euro. En un d’aquests cucurutxos veig escrit "Per la pau. Carme i Climent, Ripoll'". N’hi ha molts així, i també una pilota de plàstic groga i una horripilant nina (d’aquestes que fan por) que clama contra la por. Alguns s’apropen amb respecte i d’altres se senyen i n’hi ha que volen fotografiar-se mentre se senyen. I d’altres riuen i miren si les fotos han quedat bé. "Bingo", diuen, "quina impactació" . I en un racó, amb espelmes d’aquestes d’Ikea, algú ha intentat escriure "Islam.Paz", i un home, sense voler, les trepitja. I una comitiva de cinc dones madures comenten que venen perquè els ve de gust i una diu: "Mira, no hi ha cap ram igual".

I jo penso que per recuperar el que vam perdre aquells dies d’agost potser funcioni el que diu l’escorça d’un arbre: "L’amour gagnera". I que pot ser que aquests ventalls lletgíssims o la lletgíssima nina i els cucurutxos de flors també ens salvin. I que necessitem una cosa que ens vivifiqui, com les llàgrimes d’aquesta mare -dolor i coratge- per lluitar contra l’invencible que ens sotja.