Anar al contingut

El tauler català

Bufaré, bufaré, i la casa ensorraré

L'únic que ha quedat acreditat al congrés del PDECat és que cal anar trucant l'enterrador

Hi ha possibilitats reals que hi hagi eleccions aviat i així es manifesta al Palau de la Generalitat

Josep Martí Blanch

Bufaré, bufaré, i la casa ensorraré

Nuria Julia

¡El PDECat ha mort –o gairebé–! ¡Visca la Crida Nacional per la República! Només des d’una forçada ingenuïtat pot sorprendre l’aniquilació política aquest cap de setmana –barreja d’assassinat i suïcidi– de Marta Pascal, coordinadora general del rebatejat espai polític convergent fa dos anys, i de tot el que ella i els seus representaven.

N’hi ha prou amb recordar, per entendre per què no hi ha raons per sorprendre’s, l’animadversió que Carles Puigdemont va demostrar cap al seu propi partit en l’elaboració des de Brussel·les de la llista de Junts per Catalunya per presentar-se a les eleccions del 21-D. O tenir memòria per recordar que aquesta campanya electoral va ser dirigida per qui abans va estripar el seu acabat d’estrenar carnet d’associada al PDECat, l’actual consellera de Presidència, Elsa Artadi.

Si això queda massa lluny, és suficient un viatge més curt en el temps per comprovar l’autoritzada agressivitat i menyspreu polític amb la qual l’entorn de Puigdemont, i de vegades ell directament, ha tractat la direcció del PDECat cada vegada que aquesta ha fixat posició pròpia, com quan es va decidir recolzar la moció de censura que va dur Pedro Sánchez a la presidència del Govern d’Espanya. Vaja, que això d’aquest cap de setmana al PDECat era un guió escrit fa molts mesos.

Puigdemont se sobrava en solitari per cobrar-se aquesta peça quan volgués. Ningú al PDECat està disposat a córrer el risc de contradir-lo i ni tan sols a matisar-lo. Si bé és cert que molts dels alcaldes caminen temorosos per la imminència de les eleccions municipals i avalaven en privat l’estratègia pragmàtica que volia impulsar Pascal, se sabia també que mantindrien la boca tancada arran del risc de ser assenyalats com enemics de Puigdemont i traïdors de la seva causa. Per això, el recolzament amb què ha comptat Puigdemont al flanc intern –Miquel BuchJordi CuminalJoan Ramon Casals, etc.– era pràcticament innecessari per tombar Pascal. El ‘pacte de Lledoners’ va fer de bonica cirereta del pastís que calia estampar a la cara de la fins ara coordinadora general.

El PDECat va néixer amb materials fets malbé en un congrés improvisat per Artur Mas i en dos anys no ha passat de ser l’equivalent de la casa de palla del conte dels tres porquets. Amb un buf n’hi havia prou perquè s’ensorrés. Així ha sigut. Un suau torb vingut des d’Alemanya ha sigut suficient. Els supervivents del pascalisme integrats a la candidatura de David Bonvehí, nou president del PDECat, ho són formalment, però l’únic que ha quedat acreditat aquest cap de setmana és que cal anar trucant l’enterrador.

Eleccions abans de 2019

Però si el que ha passat aquest cap de setmana no pot ser qualificat de sorpresa, sí que ho pot ser –només en part, perquè a Catalunya ja no sorprèn res– el que esdevingui a partir de setembre. Hi ha possibilitats reals que hi hagi eleccions aviat a Catalunya i així s’ha manifestat obertament al Palau de la Generalitat.

La decisió del jutge Pablo Llarena de suspendre les funcions de diputat de Puigdemont, Oriol JunquerasJordi TurullJosep RullRaül Romeva i Jordi Sànchez estava prevista des de fa temps, així que el que es va viure aquesta setmana al Parlament –suspensió del ple inclòs i acusacions gravíssimes entre socis de govern– no va ser una improvisació. Es va tractar, per part de Junts per Catalunya, de la posada en escena d’una estratègia ben definida que passava per elevar la tensió amb ERC, intentar posposar les decisions definitives respecte a aquest tema fins després de l’estiu i deixar oberta la possibilitat d’utilitzar l’assumpte com a excusa per trencar l’acord de governabilitat amb els de Junqueras i anar a unes eleccions quan legalment sigui possible, és a dir, quan faci un any de les anteriors.

Els de Puigdemont no temen les enquestes. Al·leguen que ja les van derrotar el desembre passat quan tothom donava per guanyador ERC  i finalment va ser Junts per Catalunya qui es va emportar el gat a l’aigua. Els defensors d’aquesta opció al Palau de la Generalitat pensen que una vegada destruït l’edifici diletant del PDECat cal anar ràpid a buscar l’espai dels republicans. I que això passa per no donar-los temps i situar-los davant les contradiccions de les seves renúncies en favor del pragmatisme polític com més aviat possible.

Els ideòlegs de la Crida Nacional per la República, ben coordinats amb els inquilins del Palau de la Generalitat, saben també que en les eleccions municipals és on els partits cobren força territorial i que deixar-los arribar tranquil·lament a aquesta contesa electoral podria suposar donar aire als sobrevivents del PDECat i a ERC. En aquesta lògica, Crida Nacional per la República té incentius d’anar a unes eleccions el més ràpid possible plantejant una campanya aferrissada contra ERC i, alhora, acabar de desarticular el poc que quedi de PDECat a nivell parlamentari.

Acorralar ERC

En aquesta lògica, quan arribessin les municipals, maig del 2019, la Crida Nacional per la República hauria tingut temps d’acorralar ERC, assenyalant aquest partit com a tebi en el millor dels casos, i també hauria eliminat de l’equació alguns dirigents territorials del PDECat que no podrien fer front a la pressió i serien esborrats del mapa definitivament en favor d’altres noms locals més compromesos amb el projecte, les formes i els tempos de Puigdemont, i que fessin impossible –o almenys més difícil– que el nou espai polític pogués ser qualificat d’un nou exercici de transformisme polític de la Convergència de sempre.

Faltaria resoldre, en aquest escenari, qui seria el candidat ideal per encapçalar el cartell electoral de la Crida Nacional per la República en aquestes hipotètiques eleccions. ¿Elsa Artadi? ¿Vostè? Novament, com ha ocorregut aquest cap de setmana, n’hi haurà prou d’esperar quin és el rostre a qui arribi l’alè de Puigdemont quan aquest es decideixi a bufar de nou.