Sánchez deixa fora de combat Madrid

Si per Madrid entenem el nucli del poder de l’Estat i els circuits de les decisions polítiques, econòmiques i culturals del país, el gran ring de les baralles per controlar el quadre de comandaments de la societat espanyola, bé es podria dir que la capital d’Espanya està fora de combat després d’haver-li impactat els dos ganxos que li ha clavat Pedro Sánchez.

El primer va consistir a desallotjarMariano  Rajoy de la Moncloa al fer prosperar de manera inèdita una moció de censura. El segon, la formació d’un equip de govern que silencia la gran coartada del PP segons la qual, l’avui president del Govern hauria pactat contrapartides inconfessables amb Podem, els independistas catalans i els nacionalistes bascos. Tot això contextualitzat en una operació comunicativa brillant mitjançant una estratègia de dosificació informativa sobre els titulars dels diferents ministeris que ha arraconat qualsevol presència mediàtica de l’oposició durant els últims sis dies.

No només els partits polítics han quedat fora de combat pel'blitz'  polític de Sánchez. També han mossegat la lona del silenci els empresaris que han topat de cara amb un equip de gestió de l’economia i la fiscalitat que millora en solvència i fiabilitat al de l’anterior Govern de la dreta; el mateix ha passat en l’àmbit sindical amb ministres amb pedigrí irrebatible; les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, les víctimes del terrorisme etarra i un ampli sector de la judicatura no han tingut més remei que aplaudir la designació del responsable d’Interior, compensat per la titular de Justícia, representant de l’esquerra fiscal. El Govern és 'gai friendly' com mai cap altre abans.

Podem podrà augurar “calvaris” per a l’equip de Sánchez, però no està en condicions de rebatre que es tracta d’un Executiu monocolor sord a les advertències de Pablo Iglesias. Ciutadans, descol·locat, ha admès que hi ha noms ministerials que el satisfan i el PNB experimenta un desassossegant desconcert davant de la titular andalusa d’Hisenda, crítica amb el sistema basc i navarrès.

El “gest” del Govern de suprimir la intervenció prèvia dels pagaments de la Generalitat té valor polític i, encara que és una mesura que ha causat controvèrsia, no desapodera Hisenda perquè es manté el control posterior sobre els pagaments del Fons de Liquiditat Autonòmica. No obstant, la iniciativa remet un missatge a Torra que s’entrevistarà “aviat” amb el president del Govern. Sánchez ha fixat com a prioritat intentar desbloquejar el conflicte català “amb la Constitució en una mà i el diàleg a l’altra”. Ja ho veurem.

L’europeisme  i el feminisme són dos factors de la identitat d’un Govern que el PP ha qualificat com un producte del màrqueting. En aquest diagnòstic errat s’acreditaria el gravíssim dèficit de Rajoy i els seus successius equips governamentals: el menyspreu de la imatge, la marginació de la comunicació, la negativa a establir vinculacions emocionals amb els ciutadans i, en definitiva, l’enteniment vuitcentista de la política. ¡És clar que Sánchez ha muntat un càsting polític!, ¡naturalment que ha celebrat una passarel·la mediàtica! ¿Però és que això no forma part de la política? La designació del Govern ha sigut un espectacle conforme als cànons de l’eficiència de la imatge i l’emoció en el maneig de les decisions públiques.

¿Tot és elogiable en les iniciatives de Sánchez? No tot. El Govern és massa gran perquè 17 ministeris són innecessaris; la distribució de competències entre els departaments peca de certa arbitrarietat; les trajectòries i procedències d’un bon grup de ministres són molt diferents i això augmenta el risc d’incongruències i contradiccions i, sobretot, està afectat de molt fortes limitacions.

La primera, el seu exigu suport parlamentari; la segona, el peu forçat delspressupostos  que mediatitzaran les seves decisions socioeconòmiques, i la tercera, la difícil funcionalitat d’objectius contraposats com són l’ortodòxia economicofinancera d’encuny brussel·lès i les demandes de despesa pública en pensions, sanitat i serveis socials.

Molt del que ha passat ha sigut improvisat encara que se sostingui el contrari. Sánchez no va mostrar al debat de la moció de censura una determinació clara de guanyar la presidència del Govern. Va instar Rajoy que dimitís i “tot això acabarà”, li va dir. En la recluta dels ministres i les ministres ha recollit algunes negatives significatives que ha cobert en algun cas amb excentricitat.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Però res més heterodox i intuïtiu que el nomenament del basc Iván Redondo com a cap del seu gabinet, després de la seva reeixida prestació de serveis com a consultor. Ho va ser abans de Monago, de García Albiol i del també popular bilbaí Antonio Basagoiti. Redondo es va posar a disposició del PP però a Gènova van pensar que Martínez Castro era l’alfa i l’omega de l’estratègia de comunicació. Sandrine Morel, corresponsal de 'Le Monde' a Madrid, li hauria d’haver dedicat a l’anterior secretària d’Estat de Comunicació el seu esclaridor relat 'En el huracán catalán' (Planeta).

I sembla que ningú va passar a Rajoy l’article de Redondo publicat a 'Expansión' el 23 de maig de l’any passat. Ja llavors augurava que Sánchez podria ser president. Per tres raons: la corrupció del PP, la seva desideologització i per la reserva d’abstencionistes que esperaven un Govern com aquest per sortir-lo a votar. Que no serà ni tan aviat com alguns pensen ni tan tard com d’altres desitgen.