Josep Martí Blanch: "Perquè la UE hi intervingués, els catalans ens hauríem d'estar matant"

Josep Martí Blanch (l’Ametlla de Mar, 1970) va ser secretari de Comunicació dels governs d’Artur Mas. Ara, a Cómo ganamos el proceso y perdimos la República (ED Libros), analitza com hem arribat fins aquí i presenta una «pista d’aterratge» per a l’independentisme.

–Preveu una crisi d’Estat que perdurarà. ¿Qui en té la culpa?

–Hi ha la tendència de jutjar les coses pel seu final. Els errors de l’independentisme institucional de l’últim tram del procés li atorguen una gran responsabilitat del carreró sense sortida actual. Però si entens el procés com una cosa que comença el 2012, la principal càrrega de culpa està en mans de l’Estat. L’Estat, no només el PP.

–¿Quin va ser el principal error que va cometre l’independentisme?

–La DUI n’és la guinda més vistosa, i probablement la més transcendent, perquè és la que afegeix més tensió i té uns efectes més destructius del procés. Va ser un error majúscul, i és l’última baula d’una cadena d’errors que comença el 2015, amb la negativa a llegir bé el resultat electoral. Després s’entra en una espècie de dinàmica assembleària que n’externalitza la responsabilitat. El carrer dicta directrius i tu només executes. I arriba un moment en què ningú és capaç de fer exercicis de lideratge negatiu, d’intentar introduir les rectificacions que haurien sigut necessàries.

–Abans del 27-O, vostè va advocar per convocar eleccions. ¿Què hauria hagut de fer el sobiranisme després de l’1-O?

–Fins i tot abans de l’1 d’octubre, el sobiranisme havia de no expulsar de l’equació els processistes. Hi ha un moment en aquest viatge, com en tot procés revolucionari, en què es descarta els moderats. Al final es va entendre que per acabar la partida s’havia d’expulsar els que pensaven que allò era un procés llarg i polític, incompatible amb el tenim pressa i la necessitat d’acabar. Jo crec que no es podien posar dates al calendari. Una part del sobiranisme creia que el procés era conjuntural, i que per tant s’havia d’aprofitar l’oportunitat.

–¿Què vol dir el títol del llibre, Cómo ganamos el proceso y perdimos la República

–S’aconsegueix fer transversal el dret a decidir, amb una bossa de més de dos milions de persones. Això és un procés. ¿Per què matar el procés si encara no ha arribat l’hora de fer la república? El títol és una mica trampós: no es pot perdre una cosa que no tens, no hi va haver mai les circumstàncies per fer una república. ¿Algun dia serà viable? Doncs no ho sé. Però és clar que el recorregut de la Transició s’ha acabat, i que l’Estat està en crisi.

–¿L’objectiu sempre va ser fer seure l’Estat a negociar?

–Sí. Jo crec que ningú es va creure que es pogués arribar a un escenari d’independència per la via unilateral. Tot ha sigut doblar l’aposta, confiats que l’Estat s’acabaria movent. Crec que aquest és un dels elements de fantasia sobre els quals el procés ha pivotat, i que han portat a cometre errors. Un altre va ser creure que l’Estat no pot utilitzar segons quines eines al segle XXI: això és no entendre què és un Estat. Un altre, pensar que Espanya era l’URSS de 1989. Perdoni, no: Espanya és una democràcia forta, consolidada als ulls del món. Un altre: la UE no podrà mirar cap a un altre costat. Perquè Catalunya fos un problema per a la UE ens hauríem d’estar matant pel carrer, i això no ho volen ni els constitucionalistes ni els independentistes. La política és bàsicament una lluita pel poder, i això admet poc romanticisme i obliga a molta intel·ligència.

–¿Van enganyar els dirigents sobiranistes els seus votants, o van pecar d’ingenus? Puigdemont va admetre un dia abans de la DUI que no hi havia res preparat.

–És evident que ha sigut així. La política no existiria sense certa hipèrbole. Però quan estàs fent en privat afirmacions absolutament contràries a les públiques, això és greu. A mi em sembla greu que pocs dies abans, dirigents diguessin pels pobles que tot estava a punt.

–És molt crític amb la CUP. ¿El sobiranisme se n’hauria de desvincular de seguida?

–A la CUP li tinc molt respecte. El seu projecte polític em resulta un infern: jo això no ho vull, ni per a la meva gent ni per al meu país, i el sobiranisme ha d’aprendre a deslliurar-se d’elements que destorben més que ajuden. Però tinc un gran respecte per la seva intel·ligència.

–Entre el xoc amb l’Estat i la formació d’un Govern, ¿quina estratègia hauria de prevaler ara?

–El sobiranisme, mentalment, moltes vegades treballa pensant en un miratge: situa el conflicte en termes de Catalunya contra l’Estat. S’obliden d’una cosa fonamental: que en les últimes eleccions només el 47% de Catalunya va votar sobiranisme. No pots pensar que Catalunya és un bloc: la primera estratègia l’has de fer pensant només en Catalunya. I el que la gent ha dit és que no tens majoria per passar per sobre de l’altra meitat. No és democràtic fer-ho, no hi ha mandat democràtic per fer una DUI, per implementar una república. Si això va de democràcia, va de democràcia també aquí. Per tant, ja no hi ha pregunta: naturalment que has d’aterrar.

Notícies relacionades

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Feijóo utilitzarà la campanya del 12M per llançar Montserrat a les europees

–¿S’ha acabat la carrera política d’una generació de dirigents independentistes?

–Desgraciadament hi haurà moltes carreres polítiques avortades durant molt temps per decisions judicials que no són fàcils d’entendre. Perquè hi ha una virtut que sí que s’ha mantingut fins ara: el sobiranisme no ha comès l’error de caure en la violència. I aquest error que no has comès és el que t’atribueixen, i servirà per justificar l’eliminació de tota una generació.