El lent camí cap a la paritat en les institucions

Ni al Congrés, ni al Senat, ni al Parlament. Tampoc al Govern central ni a l’Executiu català. En cap d’aquestes institucions les dones arriben a ocupar la meitat dels seients, tot i representar el 50% de la població. Encara que han transcendit avanços pel que fa al nombre de dones en les esferes de poder, la igualtat no s’ha aconseguit completament.

La llei d’igualtat del 2007 no va segellar una quota tancada, però sí que requereix que hi hagi un mínim de 40% i un màxim de 60% d’homes i dones a les llistes electorals, a les administracions públiques i als consells d’administració. Compleixen lleugerament amb aquestes proporcions el Parlament, amb un 43% de dones; l’últim Govern català, amb un 42%, i el Congrés, amb un 41%. El Govern de Mariano Rajoy suspèn amb un 35%, xifra que baixa  fins a un 28% si es té en compte tots els alts càrrecs i no solament les ministres. Al Senat la situació és similar: les dones únicament suposen el 36% dels electes.

Qüestió de voluntat política

Els partits polítics tenen el comandament per trencar el sostre de vidre a les institucions. No obstant, en les executives dels grups les dones representen solament el 37%. Segons dades de l’Institut de la Dona del 2017, Units Podem és la formació més paritària i ERC, la que ho és menys, amb un 23%. «Som conscients que s’ha de feminitzar el partit i amb aquesta finalitat hem començat a fer llistes cremallera», assenyala l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, actual diputada d’ERC.

Ella va ser la segona dona a presidir la Mesa del Parlament, i s’enorgulleix de la llei per a la igualtat aprovada per aquesta Cambra el 2015. Tot i així, admet que, tot i que les lleis són «imprescindibles», «també ho és que hi hagi una voluntat política ferma per fer un canvi social». De totes maneres, aquesta norma s’ha incomplert recentment amb la constitució de la nova Mesa, en què solament hi ha una dona, Alba Vergés (ERC). «El masclisme existeix en les institucions perquè se’ns jutja per com som en lloc de fer-ho per les coses que fem. Està molt lluny encara la igualtat real», remata Forcadell.

De fet, en les passades eleccions al Parlament, únicament una dona va encapçalar una llista electoral, Inés Arrimadas (Ciutadans), i en els últims comicis per al Congrés, cap. Tampoc s’ha investit mai una presidenta, ni al Govern central ni a l’Executiu català.

Salt progressiu

És indiscutible, no obstant, que les dones han anat ocupant més escons amb el pas del temps. En la dècada dels 80 estaven gairebé excloses dels òrgans de decisió, ja que només representaven el 5,18% al Parlament, el 6% al Congrés i el 2,8% al Senat.

Una de les primeres a ocupar un escó va ser Maria Dolors Calvet (PSUC), primer el 1977 al Congrés i més tard en la primera legislatura del Parlament, el 1980. «No va ser fàcil amb tot el que suposava ser dona en aquella època, tant en la vida personal com a la feina. Hi havia unes lleis que anaven en contra de les dones i havies de veure com trobar la forma de subsistir», comenta, i recorda que la seva generació va haver de complir el Servei Social i que la majoria d’edat per a les dones se situava als 21 anys, cosa que es va anul·lar amb els avanços cap a la Constitució espanyola.

Deu anys després, les xifres van pujar fins al 10,37%, el 15% i el 12%, respectivament. En aquella època, algunes diputades, com Matilde Fernández (PSOE), van accedir al Govern, ella com a ministra d’Afers Socials. «El principal problema amb què ens trobàvem llavors era el paternalisme dels homes, quan et recolzaven, i la invisibilitat, quan no ho feien», comenta.

Les dones van començar a visibilitzar-se a l’Executiu català als anys 2000, pilotant les conselleries de Justícia i Interior, Benestar Social i Ensenyament. També van incrementar la seva presència en tots els hemicicles, arribant fins al 28% al Congrés i el 23,7% al Parlament. 

Més presència

Tot i les carències, el Govern no preveu tirar endavant una llei que fixi presències paritàries. «A mi no m’agrada obligar ningú a res, sobretot a les empreses, això de treure una llei és arriscat», va assenyalar recentment Mariano Rajoy. Segons la seva opinió, és preferible fer «pedagogia» que introduir modificacions legals o propiciar les llistes cremallera que demana l’esquerra i que sí que vorejarien el 50% de dones, almenys als parlaments. Ja s’apliquen legislacions similars a Andalusia, Balears, Castella-la Manxa i el País Basc.

Notícies relacionades

Cadascú al seu lloc

García Ortiz es responsabilitza de la filtració del cas del nòvio d’Ayuso

Queda per veure si la vaga de dones fa canviar d’opinió. Rajoy ja va fer marxa enrere sobre la bretxa salarial, després de l’enrenou que va provocar la seva manifesta indiferència cap a la qüestió. Va rectificar públicament i es va mostrar disposat a «prendre qualsevol mesura que serveixi per fer justícia» en la igualtat de salaris. 

La presència de la dona en la política és necessària perquè la seva visió no solament influeix en les mesures a adoptar, sinó que també visibilitza les dones i llança el missatge a la societat que ha de ser igualitària i condemnar la discriminació. A més, els polítics han de ser un mirall dels ciutadans als quals representen, i la dona constitueix la meitat de la població. I també en la política convé anul·lar els sostres de vidre que limiten totes les dones.