Confrontació màxima

L'independentisme –o bona part d'ell- està intentat una segona fase del fallit procés que va arrencar el 2012. El ple del Parlament de dijous passat i l'incendiari discurs de Carles Puigdemont renunciant provisionalment a ser investit en benefici de l'empresonat Jordi Sànchez són la constatació que la normalitat institucional és letal per al separatisme català i que només des de l'agitació subversiva, la denúncia internacional i la constant reivindicació del suposat legitimisme de l'1 i del 27 d'octubre és possible sostenir l'ecosistema secessionista.

Tornar a la institucionalització, dotar Catalunya d'un govern “efectiu”, fer decaure l'article 155, evitar per més temps l'esperpent de l'“espai lliure de Brussel·les”, desistir del “procés constituent” de la república, serien decisions que acabarien amb el 'modus vivendi' d'una bona part de la classe dirigent de Catalunya i arxivarien la vigència d'una legió de publicistes que perdrien la seva notorietat i, segurament, els seus recursos alimentaris. L'estratègia consisteix, en conseqüència, en la confrontació màxima.

El sociòleg José Luis Álvarez, doctor en la matèria per la Universitat de Harvard i professor ara a París, autor el 2014 d'un llibre extraordinari sobre el lideratge dels presidents dels governs de la democràcia, ha escandalitzat alguns analistes al proposar al diari 'El País' (15 de febrer passat) que la desactivació de l'independentisme passa necessàriament per “la confrontació màxima, concentrada, final”, amb supressió de la immersió lingüística com a decisió vertebral de l'enfrontament amb els secessionistes que es mostren inassequibles al desànim.

Segons Álvarez, si no es va a aquesta col·lisió de manera directa, l'independentisme acabarà guanyant perquè les bases de la segregació van ser ben consolidades per la política de nacionalització de Jordi Pujol: la superioritat moral (“A partir d'ara, d'ètica en parlarem nosaltres” va dir l'expresident després del cas de Banca Catalana), el control dels mitjans de comunicació i una administració potent i la immersió educativa en català. L'article del sociòleg es titulava molt descriptivament 'Els de casa enfront dels de fora'.

Al comprovar la perseverança de Puigdemont, la creació d'estructures polítiques –simbòliques o efectives- paral·leles a les institucions autonòmiques i  l'activisme internacional contra el crèdit de l'Estat, les classes dirigents espanyoles estan comprant el plantejament de “confrontació màxima” de José Luis Álvarez. Ja ningú debat sobre la possibilitat d'una pròxima reforma constitucional; la comissió sobre el model territorial autonòmic impulsada pel PSOE ha fracassat i el document dels deu catedràtics de dret titulat 'Idees per a una reforma de la Constitució' dorm el son dels justos.  Les pròximes expectatives sobre Catalunya queden circumscrites al desbloqueig parlamentari que permetria la negociació dels Pressupostos amb el PNB i al desenvolupament dels processos judicials a l'Audiència Nacional i al Tribunal Suprem.

Les novetats més determinants es produiran a la primavera: Llarena, a pesar d'haver declarat complexa la causa del procés per ampliar la seva instrucció fins a dotze mesos més, manté la seva intenció de dictar actuacions de processament a l'abril i no permetre l'excarceració de Sànchez per a una eventual investidura. De tal manera que si, finalment, és Jordi Turull el candidat que accedeixi a la presidència de la Generalitat estaria poc temps en el càrrec: no més enllà del primer trimestre de l'any que ve, quan se suposa que el Suprem dictaria sentència probablement condemnatòria per als imputats.

Notícies relacionades

PP i Vox tramiten a València les seves lleis entre crits de "vergonya"

Koldo compareixerà dilluns que ve en la comissió del Senat

Aleshores, el secessionisme s'haurà d'haver organitzat per afrontar les eleccions municipals a Catalunya. Els ajuntaments han sigut la xarxa del procés i la revàlida de l'independentisme es produirà el mes de maig del 2019 en un clima de progressiu deteriorament social i d'enorme cansament pels avatars de l'erràtica política catalana sobre la qual va disminuint l'atenció mediàtica i ciutadana, que es va desplaçant cap als temes de caràcter social i, especialment, la viabilitat del sistema de pensions i les reivindicacions dels jubilats i les viudes, col·lectius en peu de protesta contra el PP i que en un altre temps van ser la seva borsa de vots més important.

¿Es pot esperar algun nou actor en la política catalana en ocasió dels processos electorals de l'any que ve? És possible. 'Lliures', d'Antoni Fernández Teixidó, després d'una llarga gestació, podria estar en condicions de fer una renovada oferta catalanista, liberal i no sobiranista. Recuperar el catalanisme sembla en aquests temps una tasca pràcticament impossible com es dedueix de la lectura del llibre de Santi Vila ('D'herois i traïdors', editat per  Pòrtic en català i Península en castellà) que es distribueix a les llibreries dimarts. El catalanisme del segle XX no té ja cap possibilitat de revigoritzar-se, perquè Espanya no ho acceptarà sense una superior capacitat de compromís (Pujol va voler manar en els Governs centrals però no participar-hi) i sense una garantia de plena lleialtat al sistema constitucional. D'aquí ve que, de moment, continuem amb la crisi catalana oberta en canal i abonats a  la “confrontació màxima”.