Madrid, negada en la crisi política

A la capital d’Espanya la tensió es talla. S’està desenvolupant una crisi política de governabilitat indissimulada. Demà, Ciutadans, soci d’investidura de Mariano Rajoy, es reuneix amb Podem per acumular forces i impulsar la reforma de la llei electoral a què es resisteix el PP –malgrat els acords firmats l’agost del 2016 entre Juan Carlos Girauta i Rafael Hernando– i també el PSOE. Els nous partits confien electoralment en les ciutats i en els votants més joves. Els populars i els socialistes s’aferren a les circumscripcions menys poblades i als electorats més envellits. Per a Albert Rivera és essencial anar a unes eleccions generals amb més proporcionalitat que li ofereixi l’oportunitat de sobrepassar el PP. Els morats, que van de mal borràs, confien que una nova llei electoral els dilueixi el descens que les enquestes els auguren. Si no hi ha acord entre el PP i Ciutadans en aquesta matèria i Rajoy no ordena que Pilar Barreiro, la senadora imputada en el cas Púnica, deixi l’escó, no hi haurà Pressupostos i la legislatura tindria un horitzó que no passa del primer semestre del 2019.

Aquesta trobada ha coincidit amb dos fets: d’una banda, l’enquesta de CIS de dilluns, que en vot directe estableix un clar empat entre el PP, PSOE i Ciutadans i en estimat desploma els populars set punts des de les generals del 26-J, que són els que atrapa el partit de Rivera. Ciutadans sobrepassa clarament Podem, mentre que el PSOE es manté estable encara que fràgil; d’altra banda, el Govern i Gènova ataquen els taronges pel seu finançament i els volen sotmetre a investigació. Hostilitats desfermades, encara més quan els portaveus del PP censuren la suposada passivitat d’Inés Arrimadas a Catalunya. Guerra total.

Refractari als canvis

Refractari als canvisA partir d’avui, a més a més, es posa en marxa –llevat clamorosa rectificació del Govern– la candidatura de Luis de Guindos a la vicepresidència del Banc Central Europeu a la qual s’oposa el PSOE, que vol un tècnic (no un ministre) i que, a més a més, sigui una dona. Si fos per Rajoy –i així ho confessa un dels seus col·laboradors–, el ministre d’Economia ho continuaria sent. El president és refractari als canvis. Des que va arribar al poder el desembre del 2011, només «li han dimitit» cinc ministres: Ana Mato (Sanitat), José Manuel Soria (Indústria) –tots dos per escàndols de corrupció o mentides–, Alberto Ruiz-Gallardón, (Justícia) Miguel Arias Cañete (Agricultura), que va obtenir plaça de comissari europeu d’Energia i Canvi Climàtic, i José Ignacio Wert (Educació, Cultura i Turisme) que va ser exportat a l’ambaixada espanyola de l’OCDE a París. I del seu primer equip a la X legislatura manté set ministres de tretze a la XII.

L’entorn del president sosté que Rajoy es veu temptat a una mera «substitució de Guindos però no a fer una crisi encara que sembla que seria necessària». I així és: Rajoy sap que té el seu equip molt gastat però es resisteix a un reajustament digne d’aquest nom. Alguns ministres, com José Ignacio Zoido, a Interior, i Álvaro Nadal, a Energia, que té organitzada una bronca fenomenal amb les empreses elèctriques i gasistes, són dos punts flacs de l’Executiu. Aquell és un home de Dolores de Cospedal i aquest, de Soraya Sáenz de Santamaría, i encara que la vicepresidenta no passa pel seu millor moment ha aconseguit situar el seu estret col·laborador, José Luis Ayllón, al capdavant del Gabinet del president. D’aquí a molt pocs dies s’espera la dimissió d’Alfonso de Senillosa, molt amic de Jorge Moragas –va ser el seu adjunt al Gabinet presidencial– i en l’actualitat director del departament de Seguretat Nacional. L’inici del «desballestament», es diu, de l’equip de Moncloa. Rajoy podria optar per mantenir quieta la instantània i apostar per un tècnic en Economia que bé podria ser Román Escolano, vicepresident del Banc Europeu d’Inversions.

Notícies relacionades

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

Per altra banda, les relacions entre el Govern i el Consell d’Estat i el Tribunal Constitucional són perfectament descriptibles. És la primera vegada que el màxim òrgan consultiu de l’Estat ha sigut desatès en un recurs d’inconstitucionalitat i és la primera vegada també que el Constitucional es veu abocat a partir-se en dos en el debat d’admissió de la impugnació de la candidatura de Puigdemont i al ple de la seva investidura. A més a més, el Govern tem que les tesis d’ERC no s’imposin sobre les dels diputats irreductibles de JxCat i Catalunya es vegi abocada a unes noves eleccions. En aquestes circumstàncies es prolongaria el 155 –cosa que el Govern no vol– i la negociació pressupostària, ja dificultada per la pràctica ruptura amb Ciutadans, seria impossible a causa de la negativa del PNB.

El termòmetre de la situació de provisionalitat i inestabilitat la va oferir diumenge Felipe González en una oceànica entrevista al diari El Mundo. L’expresident va dir que si ell estigués en la posició actual de Rajoy «cediria el pas». Un criteri que concita moltes felicitacions però que xoca amb la dura realitat que al PP no hi ha successors. Les declaracions d’Alberto Núñez Feijóo diumenge passat a La Vanguardia aconsellant que el PP caldria que fos la nova CDC a Catalunya s’han considerat com una bajanada extraordinària. El polític gallec ja va defraudar expectatives també el 29 de gener passat en un esmorzar molt nodrit de públic en un hotel madrileny. Es va escapolir de qualsevol pregunta compromesa i va suggerir que la successió de Rajoy no és al damunt de la taula. No obstant, sí que és a les principals agendes del país perquè, com va publicar la setmana passada l’agència Bloomberg, «les elits han abandonat Rajoy».