DES DE MADRID

Torrent i la vicepresidenta, a la picota

El president del Parlament no hauria hagut d'ajornar sinó suspendre el ple i obrir consultes per proposar un nou candidat

Santamaría va convèncer Rajoy del recurs preventiu que ha creat divisió al TC i confusió en la seva resolució

zentauroepp41793708 barcelona 26 01 2018 pol tica el presidente  del parlament r180130095709

zentauroepp41793708 barcelona 26 01 2018 pol tica el presidente del parlament r180130095709 / RICARD CUGAT

4
Es llegeix en minuts
José Antonio Zarzalejos
José Antonio Zarzalejos

Periodista

ver +

Segons el Pols mensual de Metroscopia del mes de gener, acabat de redactar, les coordenades d’Espanya i de Catalunya serien les següents: el Govern central té un greu problema de credibilitat en l’àmbit de gestió que creu més exitós perquè el 58% dels consultats considera dolenta la situació econòmica; Catalunya està fortament dividida: en realitat hi ha tres països en un, el rural hegemònicament independentista, el metropolità que majoritàriament no ho és, i Barcelona que registra un equilibri entre blocs.

Però les posicions des del 21-D no s’han mogut perquè, segons l’empresa demoscòpica que dirigeix el catedràtic José Juan Toharia, el 93% dels catalans repetiria el seu vot del passat 21-D. Es donen, no obstant, algunes novetats que convé tenir en compte hores després dels esdeveniments d’aquest 30-G. Per exemple, que Oriol Junqueras és el polític més valorat entre els independentistes i Inés Arrimadas entre els que no ho són. Entre els primers –atenció a aquesta dada– la majoria pensa que Carles Puigdemont hauria de ser el president de la Generalitat (89%), però molt menys de la meitat creu que no ho serà (42%). Mentrestant, Ciutadans segueix escalant: en aquest moment –sempre segons l’informe de Metroscopia– seria la primera força política en el conjunt d’Espanya amb el 27% dels vots.

Potser amb aquestes dades es pot entendre millor el caire que estan prenent els esdeveniments tant a Catalunya com en la política del Govern central. Roger Torrent va prendre ahir una mala decisió. En lloc d’ajornar el ple, hauria hagut de suspendre’l i obrir un nou torn de consultes per proposar al Parlament un altre candidat a la presidència, després que Puigdemont s’hagi revelat com un aspirant impossible jurídicament i inviable a la pràctica. Però el president de la Cambra, en lloc de tancar la porta a una possibilitat impracticable –reconeguda així majoritàriament pels independentistes–, la va deixar entreoberta i va concitar una tempesta d’hostilitat entre la CUP, els irreductibles del JxCat i ERC, que van oferir un espectacle de divisió irreversible.

Torrent, amb la seva indecisió, va complir –de moment– el requeriment que el TC va reiterar ahir, però no va solucionar la qüestió: si Puigdemont i els seus s’entossudeixen en la presidència de la Generalitat, hi haurà noves eleccions, seguirà vigent la intervenció de l’autonomia mesos i mesos (¿fins a l’octubre o el novembre?) i no obtindrà el que espera: una resolució del TC sobre l’admissió o no tràmit del recurs del Govern perquè en aquest òrgan de garanties constitucionals s’espera un debat al respecte ad calendas graecas, és a dir, sense data. Estan en renovat vigor unes mesures cautelars –per raons d’urgència i excepcionals– que seguiran sine die. ¿Què passa mentrestant? Catalunya entra en uns llimbs jurídics.

Torrent ha estat posat a la picota, a un pas de ser titllat de botifler, però sense oferir una solució definitiva a la pretensió impracticable de Puigdemont. En simetria amb el president del Parlament, l’estratègia jurídica de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría està resultant contestada des de diferents àmbits. Sectors del Govern i del mateix PP no acaben d’entendre per què no va prevaldre el criteri de Mariano Rajoy exposat en l’entrevista que va concedir a Onda Cero el passat dia 24. Llavors, el president va ser rotund: el recurs, després que s’intenti una investidura il·legal.

És a dir, amb el millor criteri, descartava un recurs preventiu. Però amb Ciutadans trepitjant els talons el PP i amb acusacions de falta de reflexos i immobilitat, la vicepresidenta va convèncer Rajoy per interposar un recurs preventiu sobre el qual el Constitucional, primer, es va partir en dos (6-5 a favor de l’admissió) i, tot seguit, va driblar el desastre de la seva pròpia divisió després de quatre anys d’unanimitats en el conflicte català i va decidir relegar el debat de l’admissió i imposar unes mesures cautelars. Una solució sense precedents en la seva doctrina i confusa.

Notícies relacionades

Els sectors que impugnen l’estratègia de la vicepresidenta consideren que resultava molt més funcional esperar una investidura il·legal de Puigdemont, recórrer-la, tombar-la i tancar així la qüestió perquè comencessin a córrer els terminis i la situació no es bloquegés. A la vicepresidenta –que ha obtingut una victòria pírrica– se li va oblidar el petit detall que mentre segueixi en vigor el 155 –i no cessarà fins que no hi hagi un nou president de la Generalitat–, els Pressupostos no tiraran endavant com li ha notificat el PNB per activa i per passiva. De tal manera que aquesta operació d’enginyeria jurídica podria haver costat a Rajoy l’escurçament de la legislatura espanyola, a més de l’erosió del Tribunal Constitucional.

El fet que, per a uns, Torrent estigui en qüestió, i per a altres, ho estigui també la vicepresidenta del Govern, remet a una realitat incontestable: les classes dirigents de Madrid i Barcelona que directament disputen en aquesta lamentable crisi formen part del problema i no poden ser-ho de la solució.