Anar al contingut

¡Visca el procés!

Obviant les absències i els llaços grocs, els veterans tenien la sensació d'estar sent protagonistes d''El Ministerio del Tiempo' en la constitució del nou Parlament

Rafa Julve

¡Visca el procés!

LLUIS GENE

Només Alfons López Tena i els seus companys de Solidaritat, allà per la novena legislatura, el setembre del 2012, van gosar retirar la bandera d'Espanya que, a l'estrada, rere la bancada de la Mesa, presideix al costat de la senyera l'hemicicle del Parlament. Aquella acció a penes va durar unes hores i als autors els va valer l'enuig de la presidència, en mans llavors de Núria de Gispert, avui capdavantera dels hiperventilats.

Aquella rojigualda seguia aquest dimarts al mateix lloc. Tampoc ningú va arriar la mateixa ensenya que oneja amb la quadribarrada a la façana del Parlament els dies de Ple (totes dues són retirades les jornades d'ordinari). L'attrezzo, en què hay s'ha d'incloure les desenes de càmeres de foto i TV que superpoblaven els passadissos, era per tant el mateix que mesos enrere. Malgrat les cares noves que ocupaven alguns escons, més d'un veterà tenia la sensació d'estar protagonitzant un episodi d'‘El Ministerio del Tiempo’, del ‘Doctor Who’ si ho prefereixen els més cosmopolites, d'haver retrocedit al 2017, al 2016, al 2015… perquè estava clar que l'estrena giraria sobre el mateix.

La bandera d'Espanya seguia al costat de la senyera, presidint l'hemicicle

El procés ha mort, o va morir amb l'1-O, la DUI i el 155, però les urnes van dir el 21-D que visca el procés. Suma i segueix. Amb una enorme diferència que el president de la Mesa d'Edat, Ernest Maragall, es va encarregar de ressaltar en el seu discurs: "És la primera vegada que el ple de constitució del Parlament es fa amb la bancada del Govern buida". L'absència dels empresonats Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Joaquim Forn i dels cinc dirigents fugits a Brussel·les (Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig) la van suplir els independentistes no sols amb llaços grocs a les solapes (de tela o de màrqueting de metacrilat), sinó també amb el mateix símbol però a escala molt més gran situat als seients dels que no havien anat a votar, estiguin a la presó o no.

"Tenim consellers presos i altres a l'exili [...]. L'Estat espanyol no en vol saber res de reconciliació. No sap guanyar, sap derrotar", afirmava Maragall. "Ja comencem. ¡Vinga ja, home!", es queixava la popular Andrea Levy des de l'última fila.

Als seients de convidats, el diputat a Corts Gabriel Rufián, assegut darrere Joan Tardà, remenava el seu telèfon mòbil i preguntava al seu company de files si tenia cobertura. La sessió estava resultant tediosa. La petició de reconsideració efectuada per Inés Arrimadas després que la Mesa d'Edat permetés la delegació del vot dels polítics empresonats va semblar encendre una mica els ànims, però Maragall es va ventilar l'assumpte a zero coma, mirant a dreta (Ruth Ribas) i Esquerra (Gerard Gómez del Moral) i tal dia farà un any.

Castellà i Espadaler se saluden

Va arribar l'hora de votar el president de la Cambra i a la resta d'integrants. Aplaudiments sobiranistes cada vegada que es pronunciava el nom d'algun absent. Salutacions entre companys o entre rivals quan s'aixecaven a dipositar la papereta. Mica de morbo quan Antoni Castellà, que es va presentar per les llistes d'ERC, i el seu excompany d'Unió Democràtica, Ramon Espadaler, que va concórrer sota les sigles del PSC, van encaixar les mans amb un somriure.

I finalment Roger Torrent va resultar elegit. I va haver-hi fins i tot un aplaudiment que va unir diputades de tots els grups. Va ser quan Elisenda Alamany va retreure que només hi hagi una dona a la Mesa (Alba Vergès, d'ERC). El seu grup parlamentari, Catalunya En Comú Podem, que no estarà en aquest òrgan, havia proposat Joan Josep Nuet.

0 Comentaris
cargando