10 dies per al nou Parlament, 10 incògnites encara sense resoldre

Els catalans s’han acostumat els últims anys a no saber fins a l’últim minut qui serà el seu president. Va passar el 2015, quan l’agònic estira-i-arronsa entre Convergència i la CUP va acabar amb Carles Puigdemont assegut al Palau de la Generalitat. I passa ara després del 21-D: a deu dies perquè es constitueixi el nou Parlament, el nom del cap del pròxim Govern segueix sent una incògnita.

Puigdemont reivindica la seva «legitimitat» des de Brussel·les. Junts per Catalunya va mantenir per 11.000 vots i contra pronòstic la seva hegemonia en l’àmbit sobiranista, però el president deposat exigeix ara que no se’l detingui si torna. El PP ja ha invocat la separació de poders per assegurar que un «pacte polític» com el que demana és impossible, així que no es pot ni de bon tros descartar que sorgeixin alternatives. 

Com que l’independentisme va mantenir la majoria absoluta, és gairebé segur que el pròxim president de la Generalitat sortirà d’aquest bloc, i que Inés Arrimadas no podrà fer valer la seva inopinada victòria el 21-D. Però l’opció d’Oriol Junqueras va rebre un revés dur divendres, quan el Tribunal Suprem va rebutjar excarcerar-lo. Tècnicament, el líder d’ERC podria ser investit si se li dona permís per sortir de la presó i anar a la Cambra, però dirigir el Govern des d’Estremera sembla complicat. Si els sobiranistes decideixen mantenir la tensió màxima en el seu pols amb l’Estat, no es pot descartar res.

Queden lluny els temps en què se sabia quan començaven i quan acabaven –més o menys– les legislatures. L’escenari català, que condiciona de manera ostensible tota la política espanyola, es presenta més obert que mai.

És la gran pregunta des de la mateixa nit del 21-D. Després que Junts per Catalunya centrés la seva campanya a prometre que el president deposat tornaria de Brussel·les si guanyava i que ningú podria impedir que es presentés al Parlament, la realitat s’ha imposat. L’equip de Carles Puigdemont sap que serà detingut si travessa la frontera, i ha posat sobre la taula alternatives «imaginatives», com una investidura telemàtica de difícil encaix en el reglament. A deu dies per a la constitució de la Cambra catalana, els postconvergents es neguen de moment a contemplar alternatives com cedir la iniciativa a altres candidats i exigeixen «un pacte polític» perquè l’expresident pugui tornar a Catalunya sense repercussions judicials.

La decisió que va prendre el Tribunal Suprem divendres passat de mantenir en presó preventiva Oriol Junqueras enterboleix el seu futur polític i posa el focus més encara sobre la decisió de Puigdemont. Dins d’ERC s’especulava que l’eventual sortida de la presó del seu líder el col·locaria en situació de substituir Puigdemont si aquest decidia no tornar de Brussel·les. Ara, Junqueras queda definitivament impedit per participar en primera persona en les negociacions amb JxCat i es dificulta el seu concurs en la nova legislatura. Durant la campanya va insinuar que podria cedir protagonisme polític a Marta Rovira, però els plans de Junqueras poden haver canviat després de veure l’actitud dels postconvergents.

Els grups independentistes han tret la calculadora després de les eleccions. La seva majoria absoluta no és folgada: tenen 70 diputats, només dos per sobre de la xifra màgica de 68. I, a més, cinc de ls seus diputats electes són a Brussel·les (Puigdemont i els exconsellers Clara Ponsatí, Lluís Puig, Toni Comín i Meritxell Serret) i tres més (Junqueras, Jordi Sànchez i Joaquim Forn), presos en centres penitenciaris de Madrid. Si es confirma la seva absència, la majoria sobiranista al Parlament i en institucions com la Mesa es podria veure compromesa. Per això, els últims dies ha pres cos la possibilitat que almenys quatre d’ells renunciïn als seus escons per assegurar la seva hegemonia a la Cambra.

Els antisistema van ser uns dels grans protagonistes de l’anterior legislatura. Amb deu diputats encapçalats per la combativa Anna Gabriel, la CUP va condicionar totes les decisions importants dels gairebé dos anys de presidència de Carles Puigdemont: la seva investidura, els Pressupostos de la Generalitat, el camí cap al referèndum... No obstant, el 21-D els ha deixat amb quatre diputats. Sense grup parlamentari, i amb un poder molt minvat. La CUP no té ni tan sols poder de veto: la suma d’escons de JxCat i ERC (66) supera la de Ciutadans, PSC, Catalunya en Comú i PP (65), i per tant als grups independentistes majoritaris en tindrien prou amb una abstenció dels antisistema per tirar endavant les seves propostes.

Els independentistes van aconseguir revalidar el 21-D la seva majoria absoluta. No obstant, no és clar amb quin programa governarien si finalment arriben a un acord per renovar la seva aliança a la Generalitat. Les vies unilaterals han desaparegut dels programes electorals de les principals formacions: si JxCat va fer una campanya centrada únicament en el retorn de Puigdemont i l’alliberament dels presos, Esquerra parlava explícitament de negociació i diàleg. Després de proclamar la república el 27 d’octubre de l’any passat i no poder implantar-la, falta veure què oferiran en aquesta ocasió els dos partits independentistes majoritaris als seus electors.

Carme Forcadell es va convertir en l’anterior legislatura en un ariet imprescindible perquè triomfessin les tesis independentistes en qüestions com la interpretació del reglament de la Cambra. Així que tots els partits donen una importància cabdal a la composició de la Mesa del Parlament, i sobretot a qui es posa al capdavant d’aquest òrgan de control. Forcadell continua esfullant la margarida (volen que repeteixi, però està condicionada per la seva situació processal), i ERC no vol sentir parlar d’alternatives que JxCat posa sobre la taula en privat, com la de Carles Mundó, a qui prefereixen tenir amb les mans lliures. L’únic que és clar és que els independentistes lluitaran per mantenir la seva majoria a la Mesa sigui com sigui.

L’amenaça que una falta d’acord final entre els protagonistes polítics acabi provocant una repetició de les eleccions sobrevola l’escenari català des de l’accidentada investidura de Carles Puigdemont el gener del 2015, però s’ha fet molt més real des que el 2016 les generals es van haver de dirimir en aquesta segona volta. No obstant, aquesta opció sembla molt més lluny ara que llavors. Per més que s’enredin en discussions sobre la Mesa i la presidència, ningú dins dels partits independentistes contempla que no hi hagi finalment un acord que permeti posar en marxa la legislatura. Però encara falta veure com solucionaran l’escull de mantenir la majoria necessària per guanyar les primeres votacions al Parlament tenint vuit diputats electes que molt probablement no podran participar-hi.

Ciutadans va guanyar en vots i escons, però la majoria independentista els va tornar a la realitat de la passada legislatura, que no és una altra que liderar novament l’oposició. Malgrat haver vençut, Inés Arrimadas ni es planteja presentar-se a la investidura a menys que fracassin els sobiranistes (i aquesta seria merament simbòlica perquè no tiraria endavant). Tampoc té pinta de triomfar el seu intent de presidir la Mesa (el seu candidat és José María Espejo-Saavedra), i per tant els queden opcions col·laterals per rendibilitzar la seva victòria: fer una ferma oposició que els permeti retenir els votants prestats per PSC i PPC (fent equilibris entre el seu liberalisme i les reivindicacions socials, al marge del seu net antiindependentisme) i obtenir la màxima visibilitat cara a la resta d’Espanya per consolidar les seves expectatives de creixement en unes eleccions al Congrés.

Notícies relacionades

El PNB agita territori ‘abertzale’ en el seu intent d’evitar el sorpasso de Bildu

¿Marejol a Euskadi?

Els dos grans partits espa-nyols tornaran a tenir un paper residual al tauler català. Especialment el  PP, després de la debacle soferta. Els populars somien que Ciutadans els cedeixi un diputat per formar grup propi, cosa  poc probable. Una vegada s’hagi format Govern, el PP haurà d’aclarir quin és el futur de Xavier García Albiol, amb un lideratge que ha quedat qüestionat després dels comicis. El PSC, encara que guanya un diputat respecte a la passada legislatura, no tindrà el paper que esperava. Això no impedirà que tracti de desplegar el seu paquet de mesures per a la reconciliació, fent especial incidència en matèria social. Unes propostes amb les quals, de passada, mirarà d’aprofundir en les contradiccions del matrimoni de conveniència entre ERC i JxCat. I també per marcar distàncies amb C’s. 

Els comuns aspiraven a tenir la clau de la legislatura, però al final l’aritmètica permet que, de moment, no hagin de decantar-se entre el bloc de la DUI i el del 155, com els havien dit en campanya. Xavier Domènech i la resta dels seus diputats podran d’aquesta forma seguir mantenint l’equidistància i preservar les seves dues ànimes: la d’esquerres i la sobiranista. De moment,  com expliquen des de Catalunya en Comú, esperaran a veure la composició definitiva del nou Govern independentista per definir la seva actuació. Remaran a favor de la recuperació de l’autogovern, però defugint el que faci olor d’unilateralitat. A més de tornar a aixecar la bandera del referèndum pactat, tractaran de posar les mesures socials al centre del tauler polític, el debat en el qual se senten més còmodes.