EDITORIAL

Per Catalunya, eleccions

El bloc independentista ha comprovat l'1-O els límits d'una unilateralitat que li resta qualsevol legitimitat

aleria32187984 mon02  montevideo  uruguay   16 12 2015   una ciud151218193149

aleria32187984 mon02 montevideo uruguay 16 12 2015 una ciud151218193149 / Juan Ignacio Mazzoni

3
Es llegeix en minuts

L'estabilitat i la convivència de Catalunya estan avui seriosament amenaçades. Aquest conflicte, que va tenir l'1-O la seva expressió més brutal, sembla que aboqui irremissiblement a una declaració unilateral d'independència (DUI), sense empara legal ni legitimitat democràtica, i a la liquidació total o parcial de l'autonomia catalana, d'efectes imprevisibles. No toca resignar-se davant la creixent tensió social i política; urgeix buscar alternatives respectuoses amb la llei i la voluntat dels catalans. Només unes immediates eleccions poden evitar la catàstrofe, salvaguardar l'autogovern i verificar el verdader suport social de l'independentisme.

No és fàcil proposar solucions davant la greu situació que pateix Catalunya quan no ho han fet els que ho haurien de fer, abocant-nos entre excessos i omissions al carreró sense sortida en el qual estem. La irresponsable contraposició independentista entre legalitat i legitimitat amb prou feines deixa espai per on transitar. Com recordava ahir el Cercle d’Economia, el moment exigeix lideratge i iniciativa política. El líder que diu ser Carles Puigdemont no ho és des del moment que es limita a amagar-se rere les mobilitzacions ciutadanes, que expressen un desig respectable però que han de trobar vies d’expressió que no violentin les regles compartides ni generin en la meitat de la societat catalana el greuge que ara al·lega l’altra meitat. La declaració unilateral d’independència (DUI) és simplement una concessió a la pròpia afició, donar corda als més convençuts sense reparar en les conseqüències per a la convivència i per al propi autogovern català. L’independentisme errarà si dilapida el crèdit acumulat –sigui poc o molt– gràcies a la seva tenacitat i civisme reincidint en l’unilateralisme. Aquest ja ha demostrat els seus límits en el conat de referèndum de l’1-O i es farien encara més palmaris si el propòsit fos crear un Estat, com ha assenyalat encertadament l’exconseller Andreu Mas-Colell.

PUIGDEMONT HA DE SENTIR les veus del seu propi partit, de sectors d’Esquerra i de les entitats sobiranistes que li demanen que supediti qualsevol pas en el seu camí cap a la independència a una celebració prèvia d’eleccions, convocades sota la legalitat espanyola vigent i no sota la suspesa pel Tribunal Constitucional. Així mateix, l’independentisme ha de tornar al tauler de l’Estat de dret i comprometre’s a protegir els drets dels catalans, de tots, i a respectar els estàndards democràtics d’Espanya i de la resta de la UE. Ningú pot pretendre que Puigdemont abdiqui dels seus principis; només que els defensi amb respecte a la llei i atenent la voluntat popular expressada en unes urnes menys èpiques que les de l’1-O, però plenament legítimes. 

EL GOVERN DE RAJOY, lògicament, no podria aturar els procediments oberts als tribunals pel fet que se celebressin eleccions. Però sí que podria, sense posar en perill l’ordre constitucional, modular les iniciatives que són de la seva directa competència: el desplegament de la fiscalia en els diversos sumaris oberts, l’extrem control de les finances de la Generalitat o l’ajornament de mesures excepcionals com l’aplicació de l’article 155, sempre que el bloc independentista no faci nous salts al buit. Igualment, unes eleccions ordinàries permetrien al Govern del PP practicar a Catalunya la política que ha resignat en els últims sis anys i que ara li reclamen, de manera prudent i educada però també unànime, els seus socis de la UE. ¿Per què no pensar en la possibilitat d’una oferta compartida en el programa electoral dels partits que al Congrés dels Diputats han col·laborat en el fre al desafiament català? Si, paral·lelament, els partits sobiranistes fessin el mateix en els seus programes, els ciutadans podrien indicar-los als uns i als altres el camí a seguir l’endemà de les eleccions, i ells podrien negociar una síntesi que no necessitaria ni tan sols dels incerts intents de mediació que proliferen en aquests dies crucials. Es tractaria de reconèixer-se recíprocament la legitimitat de cadascú, en l’entorn d’una legalitat compartida fins fa un mes. 

LA CONSTITUCIÓ ha sigut un fructífer marc de convivència des del 1978. No convé abandonar-lo abans de tenir un substitut que disfruti, com a mínim, dels mateixos suports que tenia fins fa set anys, quan les formes, no només però sí fonamentalment, es van perdre a ulls d’alguns en la sentència contra l’Estatut. Aquell trajecte serà llarg i complex, no permet unilateralitats ni excessos, però és l’únic transitable. Val la pena recórrer-lo si la política assumeix com a valor suprem la convivència, que ha de ser estimulada i promoguda des de les institucions. Les imatges dels últims dies al Parlament, als col·legis electorals, als balcons de les cases o davant dels cossos policials no s’han de repetir.