MIRADOR

Pedro Sánchez, secretari federal

Després del seu Congrés, vaig pensar que Sánchez hauria d'anar a la palestina: pau per territoris. Així és, per ara

Sap que mai el PSOE arribarà al poder sense comptar amb el seu electorat català

undefined39312439 barcelona 15 07 2017 politica iceta investido candidato del 170721162301

undefined39312439 barcelona 15 07 2017 politica iceta investido candidato del 170721162301 / ELISENDA PONS

2
Es llegeix en minuts
Javier Aroca
Javier Aroca

Analista polític

ver +

Acabat recentment el seu Congrés federal, no es van fer esperar els socialistes triomfants. El primer va ser el seu 'Crit de Dolores', el seu crit d’independència enfront dels barons. No n’hi ha havia per menys, l’acció combinada de molts d’ells havia suposat la caiguda de Pedro Sánchez com a  secretari general. Després, el front sapador tant de la immobilitat tàctica del socialisme com de la comissió gestora en el seu cop de força. Res estrany doncs, ni en la  decisió de no comptar amb ells del nou secretari general, ni la seva intenció oculta, o oberta, d’acabar amb les baronies.

  

 Com en tota família, i encara més  després d’unes vacances tempestuoses, els sanchistes van proclamar al vent que mai més comptarien amb els seus «cuñaos», però la vida és implacable, i, al capdavall, un cunyat, un baró o baronessa, pot ser com la cinta americana. Aquell afany s’ha convertit en termòmetre de com va el nou PSOE.

    

En una cosa tenia raó Susana Díaz, el que és important és guanyar eleccions, això del gat negre, gat blanc, però que caci ratolins. Sánchez n’ha hagut d’aprendre corrent (una enquesta publicada dissabte a La Opinión de Màlaga dona a Díaz més de deu punts d’avantatge respecte al PP). Els primers envits l’hi han posat clar, sobretot perquè posen en evidència una realitat en política: el poder és conservador. El que té el poder té butlletí oficial, i creguin-me, aquest instrument és bastant intimidatori.

    

Amb petits passos, Fernández Vara i Ximo Puig han vençut. S’haurà de seguir el calendari, però em sembla que serà la norma. Susana Díaz guanyarà àmpliament a Andalusia, malgrat Toscano, l’imprescindible terapeuta en la victòria de Sánchez, alcalde de Dos Hermanas (130.000 habitants), Gómez de Celis, el seu director de campanya i suports històrics andalusos com els de Carmen Calvo, Carmeli Hermosín o Cristina Narbona.

  

 García-Page, en promesa de fuga si perdia, ha decidit quedar-se i, és clar, no ha tingut cap altra idea que recolzar-se en les intencions de Sánchez d’aproximar-se a Podem per perpetuar-se en el poder, via seguir governant a Castella-La Manxa. Javier Fernández espera trist, però ha dit que no continua. Una petita, però també trista, encara que simbòlica, carta per a Sánchez.

  

 Els altres ja ho veurem. El més assenyalat és Lambán, que enyora ser francès per allistar-se amb Macron. No plorarà el socialisme. Per a Madrid, consultin Tarradellas. I Iceta. Aquí Sánchez juga d’una altra manera, el seu crit d’independència, si en alguna cosa s’ha notat, és en la seva aposta, sense comptar amb la baronia, per la plurinacionalitat. Ara és un altre temps, però per això, per independència dels seus barons, perquè hi ha d’haver una solució –la seva sinceritat és una altra cosa–, i perquè a Catalunya necessita que el PSC millori i que no se’ls separin gaire els comuns, juga com juga.

Notícies relacionades

    

Els barons segueixen,  més els que tenen butlletí oficial i perquè per tenir-en ell, Sánchez els necessita

El resultat final és que els barons segueixen, més els que tenen butlletí oficial, i perquè per tenir-ne ell, Sánchez els necessita. Després del seu Congrés, vaig pensar que Sánchez hauria d’anar a la palestina: buscant pau per territoris. És així, per ara.  Mai un secretari socialista ha sigut més federal que general.