LES TENSIONS A LA CAMBRA BAIXA

El Congrés no ha sigut mai Versalles

Els aldarulls protagonitzats per diputats provocadors tenen una llarga tradició

Vicente Martínez-Pujalte (PP) va ser el primer parlamentari expulsat de l'hemicicle

combo-luis-ramallo-vicente-martinez-pujalte

combo-luis-ramallo-vicente-martinez-pujalte

3
Es llegeix en minuts
Xabi Barrena
Xabi Barrena

Periodista

Especialista en informació sobre el Govern de Catalunya, de ERC y en el seguiment de l'actualitat del Parlament.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

¿Era el Congrés dels Diputats un parlament on premiaven les formes versallesques, el ‘no, sisplau, parli vostè primer’, fins que va arribar, com un cavall salvatge, l’indòmit Gabriel Rufián i el va pervertir? Encara que ho pugui semblar, no.

Fa gairebé 30 anys, la llavors directora de RTVE, la reconeguda cineasta Pilar Miró, va pagar amb fons públics peces de roba que ella entenia que formaven part del protocol i, per tant, imputables a l’erari públic. En una comissió de control parlamentària de l’ens, la mateixa Miró va reconèixer l’“error”, com ella el va considerar. Molts recorden la intervenció a mata-degolla del llavors portaveu del PP Luis Ramallo. Miró va detallar la intenció de tornar l’import gastat, més d’un milió de pessetes. El portaveu popular la va acusar de malversació de fons públics i li va recordar que “qualsevol ciutadà que ha comès una irregularitat amb Hisenda, paga el defraudat, una multa, i fins i tot, en el seu cas, la presó". Aplicant-se en la seva comesa, el mateix Ramallo va denunciar Miró davant la justícia.

FLAGELLS DE SOCIALISTES

Vicente Martínez-Pujalte, també del PP, té el dubtós honor de ser el primer diputat expulsat del Congrés. Va passar el 2006 quan Martínez-Pujalte, convertit ja com Ramallo en ‘el flagell dels socialistes’, el carinyós títol que alguns donen als diputats conservadors heterodoxos en les formes, va organitzar un aldarull a la Cambra baixa després de la detenció de dos militants del seu partit en una manifestació de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT). L’actuació del diputat per Múrcia va ser aclamada pel seu grup i la cúpula del partit, per exemple, per Ángel Acebes. En aquella ocasió hi va haver picaments de peus, crits, insults de “¡feixistes!” dos advertiments del president del Congrés, Manuel Marín, i un principi de desacatament a l’ordre d’expulsió del mateix Martínez-Pujalte: “¡Què vingui la policia a detenir-me!”.

Martínez-Pujalte també va protagonitzar un altre cas sonat, amb la discussió en el ple de les conclusions de la comissió d’investigació sobre el 'cas Gescartera'. La tensió va arribar al màxim quan, sense venir a tomb, el diputat va començar a recordar tots els casos de corrupció del PSOE, des de Filesa.

El filibusterisme parlamentari, en el pitjor sentit de la paraula, del PP es va perfeccionar amb Josep Borrell. El grup popular va detectar que el brillant ministre era molt sensible a la remor a l’hemicicle i es despistava. Així que un grup de diputats es va especialitzar a fer més que soroll perquè perdés el fil i els nervis.

També Alfredo Pérez-Rubalcaba, més dur de pell, va patir en els seus discursos l’acció del grup popular. Es recorda el debat sobre l’estat de la nació del 2013 quan, després de l’hora de dinar (per a uns quants, aquesta dada és clau) va veure com els populars l’esbroncaven i l'interrompien una vegada i una altra. Quan va al·ludir a la corrupció del PP, els conservadors li van cridar el nom dels múltiples casos que han esquitxat la seva força.

INTENT D’AGRESSIÓ

Això sí, tot això són minúcies comparades amb l’intent d’agressió patida pel mateix Rubalcaba en mans del popular Rafael Hernando. Va passar després d’una comissió permanent del Congrés molt calenta, el juliol del 2005, que va abordar les circumstàncies de l’incendi de setmanes abans a Guadalajara que va segar la vida d’11 membres de l’equip d’extinció.

Notícies relacionades

Amb els nervis a flor de pell, el llavors portaveu socialista va fer un gest que no va agradar als diputats del PP i Hernando, natural de Guadalajara i avui portaveu dels conservadors, es va abalançar sobre el socialista i només la ràpida actuació d’Ángel Acebes i Eduardo Zaplana va evitar la baralla.

En alguna ocasió, l’objectiu de les formes descorteses no estaven a l’hemicicle. És el casd’Andrea Fabra i el seu arxifamós "¡Qué se jodan!". Era l’any 2012 i Mariano Rajoy estava detallant una més de les seves polítiques de retallada de la despesa social, en concret, les prestacions d’atur. Quan va enunciar la rebaixa al 60% del que fins aleshores es rebia, a partir del setè mes d’atur, la llavors diputada per Castelló, i filla del jerarca popular de la província, Carlos Fabra, mentre es rebentava les mans aplaudint va proferir aquesta expressió cap als aturats.