Buscar l''efecte Cobi'

Mentre al Partit Demòcrata (PDECat) encara estaven de part amb el seu logo nou, ahir, a les xarxes socials ja havia començat el concurs d’ocurrències, a veure qui el ridiculitzava més. Que si recorda el logo de La Caixa, el del Samur, el del Servei Català de la Salut, la llufa del dia dels Sants Innocents o fins i tot el famós Cobi dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. De fet, entre els responsables de la criatura, confiaven en un efecte similar al del mític gos de Mariscal: «Al principi no va agradar a ningú i la mofa va ser generalitzada, però al final el vam conèixer tots i ens va semblar la gran cosa». Difícilment un logo de partit recollirà aquella estima generalitzada, i encara menys quan neix tan neutre (com molt asèptic i fred) en temps polítics en què el votant busca claredat i definició en tots els fronts. Però serà conegut, això segur. És un primer pas, no intranscendent.

De totes maneres, el logo, de fet la identitat corporativa de l’organització, només és un dels dos fronts a través dels quals un partit projecta la seva imatge. L’altre pilar sobre el qual construir-la és la que s’ofereix en un moment concret a través del líder i l’equip. I per això ahir, liderant l’acte de presentació de la nova identitat corporativa del PDECat, hi havia el president Carles Puigdemont. I Artur Mas no hi va assistir, ni entre el públic. Això també és un missatge, i encara més en els temps actuals. En clau de comunicació política ho resumeixen molt bé els nord-americans: «El candidat és el missatge». És per això que Pablo Iglesias o Ada Colau van estampar les seves cares a les seves paperetes electorals, a les eleccions europees del 2014 i a les municipals del 2015, respectivament. Aquest és el principal front a cobrir avui dia pel Partit Demòcrata, pel que fa a imatge. ¿Sabem si Puigdemont serà el candidat a la presidència de la Generalitat en unes pròximes eleccions? Vet aquí la gran incògnita, camí de la redefinició del projecte.

El de la imatge corporativa és segurament el més petit dels problemes que té el PDECat. L’hereva d’una Convergència que en el seu dia va recollir àmplies majories absolutes té ara, sobretot, un problema d’expectatives. D’altres que com ells també van ser molt grans, com el PSC o ICV, o no són al Govern, o estan molt pitjor en escons (i en perspectiva de futur), o van camí de la fusió amb altres sigles. Però això no els hauria de servir de consol. Ara han resolt la part fàcil, la part cromàtica, la part corporativa. Però una marca costa molt més de construir. Ahir van posar només una d’aquelles pedres que, molt a l’estil convergent, els ha de portar a poc a poc a construir una nova «llar», on molts es puguin sentir confortables i representats.

El logo nou pot recordar la llufa del Dia dels Innocents. Ells reivindiquen aquest punt de candidesa respecte d’altres que estarien aplicant molt càlcul partidista en el procés. El PDECat considera que va de cara i que arrisca el que d’altres no arrisquen. Als qui el logo els recorda el front sanitari, sempre se’ls podrà recordar que tradicionalment a l’antiga Convergència se li havia atribuït una endèmica «mala salut de ferro», però aquí segueix i no acaba mai de desaparèixer.

Blau europeu

Finalment, el logo també recorda un asterisc. Com els que s’utilitzen en un text per aclarir o concretar alguna cosa. Com una nota a peu de pàgina. Un apunt sense el qual el conjunt no s’acaba d’entendre del tot. ¿Sabeu allò de «sense Convergència no hi ha independència»? Doncs això: aquí l’asterisc o, si ho voleu veure així, l’estel independentista que es menja la senyera. Una mena de creuament de trajectòries que conflueixen (o convergeixen) en un punt, com aquell logo multicolor de la candidatura de Lluís Rabell (CSQEP) al Parlament.

Notícies relacionades

PP i Vox tramiten a València les seves lleis entre crits de "vergonya"

Koldo compareixerà dilluns que ve en la comissió del Senat

I la idea era fixar el nom nou com a referència, amb totes les seves lletres: Partit Demòcrata. Allò d’Europeu a què els va obligar el ministeri de Jorge Fernández quan se’ls discutia el nom i les sigles queda implícit en el blau (com la bandera de la Unió Europea). Un blau, per cert, típic dels partits de centredreta en el nostre entorn. Potser molt fosc, en la línia d’aquell mític títol de pel·lícula, 'Azuloscurocasinegro'. Però el seu significat és sempre el mateix: llei, ordre, institució, estabilitat. És a dir: el que hi havia abans però nou. ¿S’entendrà? Puigdemont decantarà la balança.