"Em van destrossar la joventut i això ja no ho recupero"

Va néixer el 1930. Recorda que de petit jugava amb els seus amics i que les cases tenien les portes obertes. El seu pare, anarcosindicalista, se’n va anar al front a l’esclatar la guerra civil. «Ja no el vaig tornar a veure més, és enterrat a França», explica Enric Pubill. Va militar des de molt jove a les joventuts socialistes unificades de Catalunya, llançant propaganda antifranquista. Deixaven els fulls volants a sobre del tramvia en una parada i, quan aquest es posava en marxa, els fulls saltaven i així podien arribar a la gent del carrer i ells evitaven ser atrapats. I és que, tal com explica, llavors la policia primer disparava i després cridava l’alto.

«Hi havia molta por, Barcelona era una ciutat fosca, bruta», recorda. «I nosaltres sabíem que ens podien matar o bé... hi havia les guerrilles de ciutat i pensàvem que hauríem de fer un pas i convertir-nos també en guerrillers de ciutat», afegeix.

Els van agafar. Els van torturar a la prefectura de Via Laietana. «Allà, qui hi entrava per polític en sortia torturat d’una manera o altra», explica. I recorda la impotència de no poder-se defensar, lligat amb les manilles a l’esquena o a sota de les cames: «La porra per una banda, les puntades per una altra... i jugaven a futbol amb tu, a les tres de la matinada, a les cinc, a totes hores durant deu dies... No et desmaies, però sí que quedes inconscient, com si haguessis arribat a un punt de dolor que ja el pots sobrepassar. T’és ben igual».

Va passar més de deu anys tancat, entre la Model i el penal de Burgos. Però això no s’acaba aquí, perquè després encara va estar tres anys desterrat a Madrid i després va haver de complir dos anys de servei militar a la Marina. «Tota la meva joventut me l’han destrossat i això jo ja no ho podré recuperar, però sí que puc recuperar la memòria del perquè vam lluitar. I érem molt joves, però sabíem qui era el nostre enemic», afirma amb orgull.

LLIBERTAT ENTRE COMETES

La seva lluita no s’acaba amb la decisió del Parlament. Ni de bon tros. «Fa 40 anys que tenim llibertat», subratlla. Però llibertat «entre cometes», matisa, perquè «encara» no s’ha dut a terme «una verdadera recuperació de la memòria». Vol que es faci molt més. Per exemple, que exposicions com la polèmica exposició del Born ajudin a «recordar que aquí hi havia una dictadura». «I continuar la lluita mentre no puguem tenir totes les llibertats», subratlla.

Notícies relacionades

El Parlament fa el primer pas perquè s'anul·lin els judicis del franquisme a Catalunya

"El meu pare era un heroi i un lluitador"

Una vegada més, com durant tota la conversa, Pubill no parla d’ell només, sinó en plural, dels 42 joves que van formar part de l’expedient de detenció. «¿Com s’anul·len aquests expedients, en bloc o un a un?». Els seus dubtes i recels són els d’algú que denuncia que, després del franquisme, «les persones que haurien d’haver anul·lat els judicis no han tingut cap interès a fer-ho».

I insisteix que el seu objectiu és el reconeixement, no els diners. Per cert, que va escriure al llavors ministre de l’Interior Alfredo Pérez Rubalcaba perquè la prefectura de Via Laietana, on va ser torturat durant 31 dies, es transformés en un centre de memòria històrica. La resposta va ser negativa.