Pel bé dels nens

Jornada històrica al Parlament de Catalunya. Una altra. Els manuals d’història que en el futur s’ocupin d’aquest període no tindran prou paper per consignar tantes jornades històriques. El cas és que la Cambra catalana dirimeix per primera vegada des de la restitució de l’autogovern una moció de confiança, que és un procediment parlamentari que remet als 'glory days' de la Transició, quan Adolfo Suárez i Felipe González l’utilitzaven cada vegada que volien posar en marxa polítiques d’austeritat sense tenir càrrec de consciència. «Jo no veig clar això  de les retallades però vostès m’estan empenyent a fer-ne», semblaven dir als diputats. I això, ben mirat, tampoc estava malament: ara l’austeritat ja es dóna per suposada i ningú sent la necessitat de posar el seu càrrec a disposició del parlament abans de brandar les tisores.

Al parc de la Ciutadella es respirava ambient de partit important. Carles Puigdemont, aquest president que semblava ser-hi de passada, ha considerat que al procés català, tan ric en exhibicions acolorides i gestos retòrics, li faltava alguna cosa, i va decidir sotmetre’s a una qüestió de confiança. 'A matter of trust', que deia Billy Joel en una cançó que el 1986 es va convertir en un inesperat superèxit a la Polònia del general Jaruzelski. A jutjar pel seu tallat de cabells i pel repertori escollit per al seu controvertit bolo de Cadaqués, el president Puigdemont és més dels Beatles que de Billy Joel, però les diferències amb la CUP que l’han portat a passar per aquest tràngol de la moció de confiança semblen sintonitzar bé amb la lírica de l’home del piano quan canta: «Alguns amors són una mentida del cor / les fredes restes d’una cosa que va tenir un començament apassionat...».

Junts pel Sí i la CUP són una cosa molt semblant a aquella parella que ha deixat d’estimar-se però que fa el propòsit de seguir endavant pel bé dels nens, així que per definir la seva relació va substituir la paraula 'amor' per la paraula 'confiança'. «Una cadena de confiances –va dir Puigdemont en la seva intervenció– que no s’acabi demà amb la votació, sinó que continuï fins que Catalunya sigui un Estat independent de ple dret». O fins que els fills se’n vagin de casa, si és que se’n van algun dia.

Però, ai, la convivència sense afecte verdader és una aventura complicada. Si hem de creure el que ens explica la sèrie 'Borgen', els líders polítics danesos esperen sempre fins a l’últim segon per teixir i desteixir les seves insospitades aliances mentre xerren educadament davant un plat de galetes de mantega. Aquest element de suspens i civilitzada incertesa (¿els verds pactaran amb la ultradreta per salvar 'in extremis' la primera ministra moderada?) està molt bé, perquè contribueix a mantenir viu l’interès de la ciutadania, però l’excepcionalitat catalana –«d’excepcionalitat en excepcionalitat fins a la normalitat final», ha apuntat el president– aconsella funcionar d’una altra manera i convertir cada pas en objecte de negociació i pacte previs.

De manera que un no pot deixar de pensar que la 'mise-en-scène' d’aquesta qüestió de confiança també ha sigut pactada; de fet, ho pensa des que la portaveu de la CUP, Anna Gabriel, va assegurar a principis d’aquest mes que el seu grup recolzarà Puigdemont en la votació d’avui i es va avenir a considerar un suport als pressupostos sempre que aquests incloguin partides dedicades a un referèndum unilateral. El discurs del cap de l’Executiu s’ajusta amb precisió al guió: un 'pack' de confiança i pressupostos a canvi del compromís de celebrar aquest referèndum 2.0. Però també sembla intuir, com Roy Scheider a 'Tiburón', que aquí farà falta un vaixell més gran, així que llança per si de cas un cable a CSQP i proclama la seva voluntat de perseguir «fins a l’últim dia» una consulta acordada amb l’Estat.

Notícies relacionades

Puigdemont promet un referèndum en un any amb l'Estat o sense

Puigdemont exigeix a Sánchez revertir "l’espoli fiscal" si vol el seu suport

Des de la tribuna de convidats, la primera dama, Marcela Topor, seguia la intervenció del seu marit amb la mateixa barreja d’orgull i sentit de la història amb què Brian Epstein mirava els Beatles en el concert del Shea Stadium. Tres cadires més enllà (els separaven els expresidents del Parlament Núria de Gispert i Joan Rigol), Artur Mas observava el seu successor i de tant en tant feia un cop de cap en senyal d’assentiment, però no va poder reprimir un badall inoportú durant el tram en què Puigdemont passava revista al treball fet pel Govern en els últims nou mesos. Els nou mesos sense Mas.

El discurs del president va durar 57 minuts. Quan es va acabar, els diputats de Junts pel Sí es van posar drets i van aplaudir amb efusió. Després, tots es van dispersar, tret dels parlamentaris de la CUP, que es van quedar al costat dels seus escons conferenciant en una espècie de melé espontània. Avui els espera una altra jornada històrica.