El 25-S dóna empenta a Rajoy i complica la vida a Sánchez

Si algú es pot sentir absolutament satisfet del resultat obtingut el 25-S sense matisos ni peròs és Alberto Núñez Feijoo (41 diputats), tot i que el marcador del basc i penabista Iñigo Urkullu amb 29 escons també és digne de menció. Tots dos són guanyadors. I tots dos seran presidents (lehendakari a Euskadi) una vegada més i sense perill que ningú els prengui una butaca que ja coneixen. 

Però aquesta jornada electoral té, inevitablement, també lectura per als grans partits protagonistes del bloqueig polític a Espanya: Mariano Rajoy guanya empenta i es consolida com a líder gràcies a la proesa del seu amic i company Feijóo, cosa que no significa que tingui més possibilitats per a una investidura que de moment segueix sent inabastable per a ell. Això sí, els populars volen veure alguna llunyana esperança en el mal trago dels socialistes gallecs, que han patit el sorpasso d’En Marea en vots tot i que no en escons (empat a 14), i de l’indiscutible fiasco que l’equip de Pedro Sánchez s’ha trobat al País Basc, on perd ni més ni menys que set parlamentaris amb Idoia Mendia, afí al seu secretari general, cosa que situa el PSE al mateix nivell que el PP en aquest territori.

Els números que aporta el 25 de setembre compliquen encara més la vida a Sánchez, els crítics del qual a les seves pròpies files fa dies que el qüestionen públicament a ell i al seu intent de forçar una majoria alternativa a la de Rajoy. I avisant de passada que el Comitè federal que se celebrarà l’1 d’octubre serà de tot menys pacífic. El cap del PSOE, pel seu costat, ja ha replicat que si les coses es posen lletges està disposat a convocar un congrés amb urgència. ¿Aquesta tensió interna suposarà que el principal partit de l’oposició acabi cedint i abstenint-se perquè Rajoy sigui president i s’evitin unes terceres eleccions? Això s’ha de veure, encara que els conservadors creuen els dits i esperen moviments dels barons socialistes, sense un excessiu optimisme.

LA PORTA DEL PNB / La direcció popular estava així mateix pendent de què passava a Euskadi, per si Urkullu guanyava però empitjorant el seu resultat i necessitava el suport del PP d’Alfonso Alonso (que només salva els mobles amb 9 butaques), a més del d’algun altre partit, per garantir-se una majoria. Des del madrileny carrer de Génova pensaven demanar-li a canvi el recolzament dels seus cinc diputats al Congrés a un altre possible intent de Rajoy per ser investit. Però el PNB ha millorat el seu resultat amb 29 escons, seguit d’EH-Bildu que aguanta (patint) el tipus amb 17 parlamentaris, evitant ser passat per Elkarrekin Podem, que s’estrena en comicis autonòmics amb 11 escons, cosa que és ressenyable, però es queda per sota de les expectatives del partit de Pablo Iglesias. Partit immers, per cert, en una altra crisi d’identitat que podria tenir certa repercussió en el camí que queda per recórrer fins al 30 d’octubre, la data en què s’haurien de dissoldre les Corts si no s’arriba a acords per trobar un president per a Espanya i s’han de convocar unes terceres eleccions generals.

FRACÀS TARONJA / Si es pot buscar algú que surti més malparat que el socialista Sánchez d’aquest 25-S, aquest és Albert Rivera, el líder de Ciutadans. Naturalment que ni la seva força, ni la seva història ni la seva implantació són fàcilment comparables. Els taronges no han pogut entrar ni al parlament basc ni al gallec. El fet que no hagin aconseguit erosionar el PP gallec, a diferència del que va passar a la resta del país en autonòmiques, explica en part l’èxit indiscutible de Núñez Feijóo.

Notícies relacionades

Alberto Núñez Feijóo, el baró per antonomàsia

Iñigo Urkullu, a la reelecció per la via moderada

En el cas del gallec, revalida una majoria absoluta clau per als seus interessos, els de Rajoy i els del seu partit, el Partit Popular, les sigles del qual ha ignorat en campanya, demostrant que té olfacte i sap el que fa en política. Feijóo, que fa només uns mesos va amenaçar d’abandonar la política per dedicar-se a l’empresa privada i va aguantar finalment per la pressió dels seus, s’enforteix com a baró de barons –l’únic que no depèn de tercers–; guanya punts com a futur successor a la presidència nacional, i apuntala la seva organització en un moment en què el bipartidisme està en crisi.     

Aquest diumenge va dir que esperava que el «sentidiño» que segons ell han demostrat els gallecs arribi a la resta del país. La resta del país el que veu a l’horitzó és el fantasma d’unes terceres eleccions. Si ningú hi posa remei.