El galleguisme 'light' del PP manté la seva hegemonia

Si una cosa tenen en comú la majoria de les autonomies és l’existència en cada un d’aquests territoris d’un partit que, al llarg de les successives convocatòries des dels anys 80, ha anat construint una hegemonia a cop de victòria a les urnes. En alguns llocs, per exemple a Catalunya i Euskadi, dos dels tres territoris als quals habitualment se’ls identifica com les nacionalitats històriques a les quals es refereix sense concretar la Constitució, aquest paper se l’han arrogat forces pròpies que defensen el caràcter nacional de les seves comunitats. A la tercera, Galícia, com en alguna altra autonomia, com les illes Balears, aquest rol l’ha adoptat el PP amb un discurs regionalista propi que connecta amb l’eix central de l’electorat  gallec. Així ho acrediten els 41 diputats d’ahir, xifra que iguala l’amplíssima majoria absoluta del 2012, tres escons per sobre. És la desena victòria popular. No ha baixat mai del 44,3% dels vots.

Els resultats, és clar, també representen un reconeixement a Alberto Núñez Feijóo. Algú que, amb tot el que està passant al PP, millora uns més que ressenyables resultats (un 47,54% de vot, dos punts més que el 2012) i aconsegueix la seva tercera majoria absoluta s’obre, lògicament, moltes portes en el futur. Potser al carrer de Génova.

Aclarida la relativa incògnita de si el PP revalidaria o no la majoria absoluta, els principals dubtes i el punt en què se centrava l’atenció era en si, com es va especular el 26-J passat en els comicis generals, l’espai podemista, representat aquí per la seva confluència En Marea (on la força morada s’ha aliat amb una antiga escissió del BNG –Anova– i amb IU) obtindria l’anhelat sorpasso sobre el PSG-PSOE. I sí.  N’hi va haver. Almenys en vots, 16.000, perquè en escons van empatar a 14. 

VERITAT AL DESCOBERT

A diferència del que va passar el mateix 26-J, en què la frenada en el vot a Podem va evitar l’avançament i això va servir com a màscara per amagar els pèssims resultats dels socialistes (van perdre cinc escons), la nova condició de tercera força a Galícia deixa al descobert tots els problemes del PSG.

I és que la pèrdua de quatre escons, respecte al 2012, se suma a la jivarització del percentatge de vot. Del 31% del vot del 2009 s’ha passat, aquest 2016, al 17, 88%, després del 20,61% del 2012.  

De les quatre províncies, En Marea obté la segona posició en dues, les més poblades, la Corunya i Pontevedra, i el PSOE a Ourense i Lugo. Nova mostra de la nul·la importància dels assumptes de corrupció en les conteses electorals. A Lugo, on el que era el líder socialista gallec, José Ramón Gómez Besteiro, era president de la Diputació, abans de ser imputat i haver de dimitir, el PSOE tot just ha perdut 10.000 vots i, això sí, un escó (igual que el PP).

No és, amb tot, la primera vegada que els socialistes gallecs baixen al tercer esglaó del podi parlamentari. El BNG de Xosé Manuel Beirás els va descavalcar de la medalla de plata  el 1997 i el 2001, és a dir quan, igual que ara, el PSOE es trobava a l’oposició al Congrés.

Lectura inversa per a En Marea. La força de Podem els ha propulsat dels nou que va obtenir Anova (l’escissió del BNG juntament amb IU) als 14 obtinguts ahir. En percentatge de vot, i comparant amb les altres dues disputes electorals en què l’aliança ha concorregut, les generals del desembre i les del juny, En Marea va obtenir tres punts menys (19, 05%). El cert és que les expectatives que es van generar al voltant de la confluència gallega després de les eleccions del mes de desembre es van veure matisades ja al juny amb la pèrdua de tres punts percentuals i uns 40.000 vots. 

Notícies relacionades

Sánchez perd força en la seva lluita per mantenir-se al capdavant del PSOE

El PNB arrasa i Urkullu es veu lehendakari

El nacionalisme gallec, d’esquerres, el BNG va mantenir el tipus, però sempre a la frontera de convertir-se en residual. Un petit pas enrere, de set a sis escons i una pèrdua de dos punts de vot, que l’han fet quedar en el 8%, lluny del 25% dels temps d’abans de l’escissió.

Una menció a part es mereix que Ciutadans, la segona força de la nova política, no obtingués representació al Parlament gallec. Si a Euskadi, la seva reiterada petició d’acabar amb el seu concert econòmic feien preveure uns mals resultats, l’estructura de població de Galícia, amb un fort component rural, tampoc fa pensar, com s’ha demostrat, en un territori ideal per als d’Albert Rivera.