Salt i la teoria de l'ou ferrat

Fa quaranta anys, el director del Living Theatre, l'anarquista Julian Beck, es va presentar amb tota la seva companyia –famosa als 70 pel seu caràcter radical– al que llavors era conegut com el "manicomi" de Salt. El dia anterior havia representat al Municipal de Girona el cèlebre muntatge "Set meditacions sobre el sadomasoquisme polític". L'experiència va ser al·lucinant. Actors i bojos (en aquell temps fins i tot eren "bojos", encara que la nova psiquiatria ja començava a nomenar-los i a tractar-los d'una altra manera) van muntar una cercavila en què no podies distingir els uns dels altres. Penso en això mentre em dirigeixo al nucli de la mani a través del que els saltencs de tota la vida encara coneixen com “el carrer del Manicomi”, que va a donar al passeig dels Països Catalans. Em pregunto si deuen tenir, els que es manifesten, alguna cosa d'aquest masoquisme –el sado el posa el Constitucional–  que presagiava Beck. ¿Com manifestar-se un altre cop, un altre Onze de Setembre, pel que és obvi? ¿I què en queda de la bogeria d'abans?

En una cantonada del carrer, veig la primera bandera espanyola en un balcó. Sense ningú que la defensi. N'hi ha una altra i encara una més, al llarg del Passeig, i un cartellet fet per nens en què es llegeix "Viva Espanya", pintat amb grocs i vermells, alternativament. Tampoc ningú al castell davant la marabunta independentista. Al "Medalomismo", un bar mitològic dels complicats 80, els més assedegats ja demanen cerveses per mitigar la calor. Uns quants "medalomismo" o "estic atònit" miren l'espectacle del "batec" sobiranista des dels balcons. Són hondurenys i colombians. Al mateix bloc, una dona africana dansa amb el seu nadó al ritme d'"in, inde, independència...". Aquí tot es barreja. Per alguna cosa Salt té un 40% d'estrangers en el seu cens i més de 70 nacionalitats als seus carrers.

¿I això del masoquisme? N'hi ha que ja no aguanten més coreografies com la d'aquest 11-S, amb aquesta espècie d'ou ferrat que es belluga al ritme d'un minuet i que també serveix com a para-sol o ventall improvisat. A mi em recorda el marc d'on sortia el porquet Porky, als "Looney Tunes", per anunciar que s'havien acabat els dibuixos animats. "That’s all Folks!", deia. "Això és tot, això és tot, això és tot, amics".

¿Això és tot?

Notícies relacionades

PP i Vox tramiten a València les seves lleis entre crits de "vergonya"

Koldo compareixerà dilluns que ve en la comissió del Senat

Depèn de com es miri. Un nen de 5 mesos, que es resguarda del sol gràcies a l'ou ferrat, porta uns auriculars "kids" perquè el soroll de la xaranga no li destrossi els timpans. Es diu Joan i és el representant de la quarta generació de la família Sunyer, amb la seva àvia Catalina, de 83 anys, al capdavant, en una cadira de rodes. ¿Com s'acabarà tot això si aquí s'ajunta, en aquesta ciutat d'amalgama i tradició, la cadena de les generacions i una pancarta en àrab que demanda la independència? ¿Com s'ha d'acabar si n'hi ha que han vingut a peu des de Sant Gregori, a uns 10 quilòmetres, amb el somriure als llavis i les cames destrossades? ¿Com s'ha d'acabar si un dels gegants, que ve del barri obrer de Taialà, es diu Carmen i va vestida de sevillana, amb els seus farbalans amb punts i la seva estelada a l'esquena?

Reconec que a vegades la cosa té un aire manicomial, però aquest país és així. Els miracles existeixen. Un, per exemple. És la primera vegada que Gerard Quintana puja a un escenari i no desafina. El que no em queda clar és això del masoquisme. Remenar l'ou ferrat cada vegada que sona el minuet és una experiència gairebé religiosa, com diria Enrique Iglesias. Reconeguem-ho, un punt ridícula. Però tant hi fa. Unes àvies ("hem vist en Puigdemont, nen!"), que es prenen una xocolata a Girona, després del caos circulatori, em comenten: "Si no prenem paciència per això...". Paciència, aquesta és la paraula. Paciència a la Catalunya rítmica.