LA LLUITA CONTRA L'OBLIT

La tercera Espanya de la guerra civil

La divisió social del país en dues parts iguals enfrontades el 1936 va ser un mite

La meitat dels espanyols van evitar agafar el fusell davant la crida dels clarins bèl·lics

 

  / AFP

5
Es llegeix en minuts
Xavier Casals
Xavier Casals

Historiador i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL).

ver +

«Españolito que vienes / al mundo te guarde Dios. / Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón». Aquests famosos versos d’Antonio Machado (Proverbios y cantares, a Campos de Castilla) han servit per il·lustrar la suposada existència de «dues Espanyes» l’enfrontament secular de les quals va desembocar fatalment en la guerra civil. No obstant, la realitat és més complicada i l’historiador Santos Juliá va observar que aquesta idea de dues Espanyes originalment va ser «una figura retòrica per convidar noves generacions arribades a la primera maduresa als anys 10 [del segle XX] a trencar amb la vella política», però com que la guerra civil «va escindir inevitablement Espanya en dos» es va considerar que aquesta divisió «va ser la causa inevitable de la guerra civil». Es va codificar així un relat que el franquisme va alimentar al justificar que la sublevació del 1936 va ser una croada de la verdadera Espanya contra l’anti-Espanya, una pretesa aliança de maçons, esquerrans i separatistes.

De fet, en el conflicte iniciat el juliol del 1936 hi va haver més de «dues Espanyes» enfrontades: en el bàndol sublevat hi van convergir falangistes (que eren antimonàrquics) amb monàrquics carlistes i alfonsins (que rivalitzaven entre ells) i un ampli conglomerat dretà i catòlic, que tot i la diversitat ideològica va lluitar de manera eficaç gràcies al comandament unificat assumit per Franco. Alhora, el bàndol republicà va conformar una coalició més heterogènia encara, amb marxistes estalinistes (PCE-PSUC) i antiestalinistes (POUM), socialistes, anarquistes, republicans i nacionalistes bascos i catalans. L’absència d’una direcció militar eficient i la desunió interna van determinar en bona mesura el seu fracàs. I és que la contesa no només va ser una pugna entre feixisme i antifeixisme, sinó també entre projectes contradictoris d’Estat autoritari i republicà. Però el fragor de la batalla va posar sordina a aquestes importants diferències.

2,5 milions d'homes 2,5 milions d'homes van lluitar en algun dels dos bàndols però 2,5 milions més van evitar fer-ho

És més, després del 1939 van perdurar les tensions. D’aquesta manera, durant el franquisme, des de la Falange es va al·ludir a una «revolució pendent» (perquè suposadament Franco no va complir l’ideari de José Antonio Primo de Rivera), mentre que els monàrquics alfonsins van voler entronitzar Joan de Borbó i el carlisme va intensificar la seva pressió política al final de la dictadura, quan Carles Hug de Borbó i Parma va liderar aquest moviment. A la vegada, van aflorar grans tensions entre els republicans vençuts, amb intercanvis d’acusacions sobre la responsabilitat de la derrota. En síntesi, reduir les complexes forces enfrontades als dos bàndols a la lluita entre «dues Espanyes» aporta escassa llum sobre la naturalesa i la dinàmica de la guerra civil.

En aquest aspecte, no han faltat els intents d’erigir una «tercera Espanya» que es va sentir al marge del conflicte fratricida. Aquest concepte el va suggerir Salvador de Madariaga a 'Spain' (1955) a l’al·ludir a «tres Espanyes» mitjançant «tres Franciscos» de clares connotacions ideològiques: el dictador Francisco Franco; el líder socialista Francisco Largo Caballero i el pedagog i polític republicà Francisco Giner de los Ríos.

No obstant, més enllà d’aquesta idea plantejada per Madariaga i que ha tingut continuïtat posterior en el pla intel·lectual (com va il·lustrar l’obra 'Las tres Españas' del 36 de l’hispanista i historiador britànic Paul Preston), hi ha un fet que testimoniaria l’existència d’una «tercera Espanya». Segons estima Pedro Corral a 'Desertores' (2006), els que van evitar anar a files durant la contesa haurien sigut tants com els combatents. Estima que hi podria haver 2,5 milions d’homes que van lluitar enquadrats en els dos bàndols i 2,5 milions més que van evitar fer-ho, formant un veritable «Exèrcit invisible» nodrit de pròfugs (prop d’1,8 milions) i «recomanats o falsos inútils, que van explotar els recursos més variats per no trepitjar el front i ni tan sols passar per un centre d’instrucció». Automutilar-se o contraure malalties venèries van ser alguns dels mitjans utilitzats amb aquesta finalitat.

Automutilar-se  o contraure malalties venèries van ser alguns dels mitjans utilitzats per no trepitjar el front

Aquesta tesi posa de manifest la feblesa del mite de les «dues Espanyes», ja que la meitat dels espanyols van evitar agafar el fusell davant la crida dels clarins bèl·lics. En definitiva, la «tercera Espanya» sí que va existir, però en realitat era invisible.

Notícies relacionades

El mite va persistir incòlume fins al final del franquisme i només va començar a trencar-se amb la restauració de la democràcia entre el 1976 i el 1978, a la qual va contribuir de manera decisiva el costós record de la contesa pel seu elevat cost humà. Les estimacions recollides per l’historiador i hispanista nord-americà Stanley G. Payne són impressionants: els soldats morts dels dos bàndols van sumar uns 150.000, mentre que les víctimes de la repressió van ser igualment elevades, si bé no van superar les 120.000. Es van exiliar gairebé 480.000 persones, de les quals unes 162.000 no van tornar. La derrota va omplir les presons (el 1939 hi hauria 270.719 presos) i entre el 1939 i el 1942 hi va haver 28.000 execucions, mentre la penúria, la fam i les malalties podrien haver causat 200.000 morts més en la postguerra.

Aquest llegat sinistre de la guerra civil va marcar la societat espanyola i en la transició va afavorir, d’una banda, l’aïllament de sectors violents i, de l’altra, l’existència de grans consensos, ja que la majoria dels ciutadans no volien repetir un enfrontament fratricida. I és que per la politòloga Paloma Aguilar, llavors es van voler «oblidar els rancors del passat i fer cau i net per a tots». Ho va il·lustrar la cançó més famosa del 1976, del grup Jarcha: 'Libertad sin ira'. Va començar d’aquesta manera el lent ocàs del mite de les dues Espanyes caïnites.