L'últim sospir de la República

La batalla de l’Ebre va ser l’últim sospir de la República. El preludi de la derrota final republicana davant els colpistes del general Francisco Franco. Va ser la batalla més llarga, mortífera i cruenta de les lliurades en la guerra civil. Un quart de milió d’homes van combatre en un espai de 800 quilòmetres quadrats durant 115 llargs i dramàtics dies, del 25 de juliol al 16 de novembre de 1938.

Més de 25.000 soldats van morir i prop de 70.000 van resultar ferits. Un autèntic infern en què es va combatre cos a cos. Molts dels supervivents recordaran dècades després amb veu tremolosa els crits punyents dels ferits de mort cridant les seves mares al camp de batalla. Alguns eren joves de 17 anys, els de la quinta del biberó, nascuts el 1920, reclutats per l’Exèrcit Popular a tota velocitat per participar en l’ofensiva. 

I és que l’estiu del 1938 la si­tuació de la República era més que preocupant. Les tropes franquistes havien conquistat Terol i Castelló, i Catalunya quedava aïllada de la resta del territori republicà. Barcelona era la seu del Govern del socialista Juan Negrín i de la presidència de la República, ocupada per Manuel Azaña.

 

Per revertir la situació, el cap de l’Exèrcit Popular, el general Vicente Rojo, va dissenyar un pla audaç i d’alt risc. Més de 130.000 homes travessarien el riu Ebre des de Mequinensa, al nord, fins a Amposta, al sud, per prendre als rebels les poblacions de la riba oest. 

L’objectiu del cop de força era fer retrocedir l’enemic –que estava a tocar de València–, reconnectar Catalunya amb la resta de territori republicà, aixecar la moral de la tropa i la d’una població exhausta i, de passada, demostrar a les democràcies europees que la República encara estava viva. El principal valedor del pla era Negrín, no Azaña, que sempre s’hi va mostrar recelós. 

En silenci i de nit

L’èxit de l’operació depenia del factor sorpresa. L’ofensiva es va posar en marxa el dia de Sant Jaume, de matinada. Els soldats de Rojo van salvar el riu en silenci i a l’empara de la nit, apinyats en barcasses, mentre els pontoners aixecaven les passarel·les i els ponts per passar després el material pesant.

El cop va deixar atordit l’enemic. Una veu va despertar el general ­franquista Juan Yagüe, responsable de la zona, al crit: «¡Els rojos han ­passat el riu!». Els republicans van avançar ­ràpid i en poques hores van reconquistar gran part de les poblacions de l’altra riba i les serres de Pàndols i ­Cavalls. 

Tot sobre rodes, excepte a Amposta, on l’operació va fracassar. «Moltes unitats enemigues, incapaces de resistir el nostre violent atac, han fugit en desbandada», va telegrafiar un eufòric Negrín a Azaña al final de la jornada.

Però l’entusiasme va durar poc. Franco va posar en marxa amb rapidesa tota la seva maquinària de guerra, superior a la republicana. L’aviació, amb el suport de la Legió Còndor nazi, va sembrar de foc el camp de batalla. Va arrasar tot el poble de Corbera d’Ebre, la plaça més avançada de les forces republicanes que van intentar sense èxit ocupar Gandesa.

Una setmana després d’arrencar l’ofensiva, l’Exèrcit Popular va perdre la iniciativa. Els rebels es van reforçar amb unitats de xoc de gran experiència. La batalla es va enquistar. Un escenari ideal per a Franco, amant de la guerra de desgast, la que li permetia complir la seva màxima militar: no hi ha victòria sense l’aniquilació total de l’enemic.

Negrín va mantenir la seva estratègia de resistir amb l’esperança que la bel·licositat d’Adolf Hitler arrossegués Europa a una nova guerra mun­dial, cosa que forçaria els governs del Londres i París a aliar-se sense vacil·lacions amb la República per lluitar junts contra el feixisme.

Però la firma a finals del mes de setembre del pacte de Munic, entre l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista, el Regne Unit i França, va acabar enfonsant definitivament la República. Aquell mateix mes van abandonar el camp de batalla les Brigades Internacionals.

Notícies relacionades

Els primers dies del cop d'Estat del 1936, segons la premsa de l'època

La guerra lluny de la trinxera

La resistència a l’Ebre va durar només dos mesos més. L’última acció militar de l’Exèrcit Popular va ser la voladura de pont de Flix. «Els rojos se’ns en van anar de nit», algú va escriure en el comunicat de guerra dels colpistes.

El camp de batalla va quedar sembrat de cadàvers i de tones de residus de guerra, i la població de la Terra Alta va viure de vendre’ls durant anys. Hi ha fills i néts que encara busquen els seus combatents desapareguts.