l'entrevista
Margaret MacMillan: "Hem d'explicar les complexitats de la història» Margaret MacMilla"
La canadenca, autora d''Usos y abusos de la historia', prefereix les solucions federals a la secessió, però és contrària a mantenir un país unit per la força.
Margaret MacMillan, al pati del Palau Macaya, seu de l’Obra Social La Caixa. /
La historiadora Margaret MacMillan (Toronto, 1943) ha escrit dos llibres magistrals, 1914. De la paz a la guerra i París 1919. Seis meses que canviaron el mundo, en què mostra com els errors dels líders europeus (entre ells el seu besavi David Lloyd George) van desencadenar una guerra que no era inevitable i van construir un sistema que va conduir a un altre conflicte. Fa uns dies va participar en una conferència organitzada pel Club de Roma i l’Obra Social La Caixa sobre Europa un segle després d’aquell 1914.
–Fa uns dies vam acomiadar un dels seus predecessors en el deganat del Saint Antony’s College d’Oxford, Raymond Carr.
–Una llàstima. Jo vaig ser alumna seva, i era una persona meravellosa. Molt intel·ligent i divertida. Va demanar que no celebréssim cap funeral ni homenatge en la seva memòria.
–Llavors recordem que St. Antonys’s tenia fama de ser el college dels espies. ¿És una llegenda o no?
–Al final de la segona guerra mundial va tornar al món acadèmic molta gent que havia treballat per als serveis d’intel·ligència. Així que, sí, hi havia una connexió. Però ara no hi ha cap relació especial.
–Es deia que era un lloc de reclutament per a l’MI-6.
–Bé, l’MI-5 i l’MI-6 sempre van buscar estudiants brillants a Oxford i Cambridge. Però no hi ha un mecanisme de reclutament.
–A part del seu 1914, s’ha reeditat a Espanya un altre dels seus títols, Usos y abusos de la historia. És un tema d’actualitat a Espanya i Catalunya.
–La història és una forma de crear un sentiment de pertinença nacional i d’explicar un relat nacional. A vegades és una història de triomfs, o d’adversitats, però sempre mostra, o intenta mostrar, que aquesta nació sempre va existir i dóna validesa a la idea de nació o a les seves reclamacions. Som una nació, per tant hem de ser independents. Vaig escriure el llibre fa cinc anys. Ara tindria molts més exemples.
–¿I quin és el paper que ha d’assumir l’historiador?
–Crec que no hem de ser utilitzats per aquest tipus d’història. Crec que hem d’estar allà per assenyalar els errors, per indicar quan hi ha un altre punt de vista, per explicar quin era el context. Hem de destruir el mite, si és que existeix. Hem d’educar i explicar a la gent les complexitats de la història, no estar al servei de les històries nacionalistes, religioses o de qualsevol altre moviment.
–Si ara escrivís aquest llibre , ¿què diria del cas escocès? ¿S’ha abusat de la història per defensar la causa de la independència o de la unió?
–Part dels nacionalistes escocesos han insistit que Escòcia sempre ha sigut diferent d’Anglaterra i que els escocesos sempre han sigut maltractats. La història nacionalista escocesa tendeix a descriure un fossat entre Anglaterra i Escòcia, i no presta atenció a fins a quin punt les dues societats han estat sempre mesclades. Escòcia va ser un regne independent durant molt temps però no té una llengua pròpia, i el factor lingüístic és molt important. ¡Encara que a vegades jo tingui problemes per entendre’ls!
–¿Té una opinió formada sobre el cas català?
–En molts sentits, els catalans tenen una història diferent de la de la resta d’Espanya i és important reconèixer-ho. Però fins a quin punt aquesta història diferenciada justifica la petició d’independència és un altre assumpte. El meu punt de vista és que si la majoria de la gent que viu a Catalunya vol ser independent, llavors el Govern espanyol hauria d’estar preparat per engegar una negociació. Mantenir la gent per la força no és bo. Però la meva preferència, i al Canadà també hem tingut un debat molt llarg sobre aquest tema, és que si mantenim la gent treballant junta en algun tipus d’acord federal, això és millor que trencar estats en unitats més petites. Quan arribes a aquestes unitats nacionals bàsiques el perill és que comencin a excloure la gent que no hi pertany. Al Québec et trobes amb separatistes quebequesos, no tots, que són hostils als anglòfons. Prefereixo un sistema federal que funcioni, que sigui una forma que animi la gent a viure junta.
–Ha vingut al Palau Macaya per parlar d’Europa, un segle després del 1914. En el seu llibre impressiona com els europeus no eren conscients d’estar al caire de l’abisme. ¿Hi estem també ara?
–No es pot dir mai. La història tracta d’accidents. Tenim una crisi real a Ucraïna i amb Putin, i es generaria una situació molt perillosa si s’estengués als països bàltics. Hi ha una situació potencialment perillosa a l’Àsia entre la Xina i el Japó... Però espero que no. Els països es repleguen sobre si mateixos cada vegada més i no estan disposats a recolzar un ordre internacional. 1914 no tornarà a succeir, però estem vivint temps difícils.
–Per exemple, una Europa sense el Regne Unit i una França governada per Le Pen... ¿Què en quedaria d’ella? ¿Com podria reaccionar a una crisi?
–La Unió Europea tampoc és que hagi mostrat gaire capacitat de reacció. Si al final es va intervenir als Balcans va ser a causa dels nord-americans. No pas dels europeus. I això em sembla un fet preocupant. Fa anys que estem parlant de defensa i política exterior comuna, però no es produreix res. ¿Fins a quin punt està unida Europa? Això és el que em qüestiono.
Notícies relacionades–En el seu llibre apunta a la incapacitat dels líders de l’Europa del 1914 i com no van saber prendre les decisions correctes que haurien evitat la guerra. ¿Existeixen avui a Europa líders forts amb capacitat per fer-ho en cas de necessitat?
–Crec que Angela Merkel és una líder molt efectiva. ¿Qui més? No ho sé. Hollande no crec que sigui un líder fort. El nou primer ministre polonès, Tusk, té una bona reputació. I ja veurem si Cameron, després d’aconseguir la majoria en les últimes eleccions, acaba per ser un líder més fort.
