Marina Garcés: "Barcelona és com un laboratori que s'espanta de si mateix"

Marina Garcés milita en el pensament crític. I des d'aquest partit sense patró, la filòsofa reflexiona a pulmó sobre la política, el compromís, la desigualtat i la vida en comú. També sobre el que Barcelona s'hi juga el 24 de maig.

-«És maca i poruga». Així defineix vostè Barcelona.

-La ciutat té una enorme capacitat d'atreviment i de creació, i a la vegada sol fer marxa enrere. En l'àmbit social, polític, educatiu, artístic. És com un laboratori que s'espanta de si mateix.

-¿Com explica aquest tarannà? 

-Hi ha un sentit de l'ordre que passa per deixar fer, sempre que no es trenqui mai cap plat. Però estem en un impàs polític i social del qual no podrem sortir amb les eines que

coneixem. I parlo en termes culturals, mediambientals, de cohesió social.

-¿Suggereix que ha arribat el moment de trencar algun plat?

-El que dic és que la realitat de la ciutat s'ha de definir en termes d'expropiació de la vida col·lectiva, o de col·lectivització de la vida.

-Aclareixi-ho una mica.

-La primera cosa és el que ha anat fent la ciutat entesa com una marca que s'ha de posicionar en el mercat global de les ciutats. La segona són les respostes col·lectives als problemes fonamentals que han emergit per totes les esquerdes. Són les dues ciutats que estan en conflicte en aquest moment.

-I el pols es decidirà a les urnes. 

-És un pols entre forces desproporcionades. Però intensificar l'expropiació de la vida col·lectiva només portaria a més malestar social i a més inestabilitat política. D'alguna manera, les esquerdes han de rebentar els aparadors, les cotilles i les marques, i acabar amb la ciutat supermercat on vivim.

-Els primeríssims sondejos semblen anar en aquesta direcció.

-És encoratjador. Si no es complissin, significaria que ens domina la por del que li parlava abans.

-A vostè, ¿què és el que li fa més por?

-El malestar silenciat sota l'aparent normalitat. Jo entro i surto de Barcelona dues vegades per setmana per donar classes a Saragossa, i al tornar m'impressiona l'aparença que tot segueix funcionant, quan tots sabem que per a molts la situació s'ha tornat insuportable, fins i tot per als que tenen un plat a taula.

-S'ha elevat la veu a les places. 

-Una de les coses que hem après en les dues últimes dècades de politització lligada a la vida quotidiana és que no es tracta només d'ocupar places durant cinc dies, sinó de cuidar. I cuidar és construir xarxes socials d'ajuda mútua. És un aprenentatge de la vida en comú.

-I per a aquesta vida fins i tot té un pla estratègic.

-[Riu] Jo proposo alegria, valentia i dignitat. Alegria com a fonament d'una vida col·lectiva reapropiada. És el valor de saber créixer i disfrutar de la trobada amb l'altre, amb aquell que no sabem qui és i té una altra edat, classe i cultura. I valentia davant el no saber com sortirà, que és la primera condició per aprendre.

-¿Virtuts que també ha d'anotar el futur alcalde?

SEnDSabent que una ciutat no es canvia des d'un despatx, la seva prioritat és fer de Barcelona un lloc de vida vivible. Amb aquest criteri, simple, és fàcil saber què no pot fer. Ha de tenir també atreviment davant la pressió dels poders ja instituïts, i confiança, que és l'únic lloc des del qual es pot construir el nosaltres.

-En aquesta construcció, ¿importa el  ciment sobiranista?

-Si Barcelona pogués ser punta de llança de formes de fer política capaces de desbordar els marcs de l'estat-nació, jo empenyeria. Si s'encamina cap a la segregació d'un tros més de la vella Europa dels estats-nació construïts a sang i foc, que no comptin amb mi.

-Vostè votar, votarà.

SEnDHe estat anys sense votar, perquè em semblava un joc de regles tancades en què no hi havia res a afegir. Em vaig quedar al marge per un compromís radical amb la ciutat. Ara els murs de l'arquitectura legal i política s'han esquerdat, i s'ha d'intentar, sempre que sapiguem que la solució no està només en la institució municipal. En cas contrari, acabarem amb la possibilitat de pensar-nos com a subjectes polítics i tornarem a ser ciutadans-clients que es mobilitzen cada quatre anys.

-Animi els desencoratjats.

-El punt de partida més radical per deixar enrere la resignació és pensar per un segon que som aquí

-no sabem per què ni fins quan-, que només tenim una vida i que és la nostra. Alliberar cada vida és alliberar-nos junts. Perquè no hi ha jo sense nosaltres. I aquesta és una radicalitat per a la qual no fan falta grans programes polítics.

-No tots tenen la seva empenta.

-Estem davant d'un desafiament. Hem d'aïllar les institucions que ja no ens serveixen com aïllem un virus que ens fa mal. No pot ser que respirin el nostre aire. Jo aniré a les urnes amb convicció, però sense identificar-me al 100% amb cap formació. Vull poder votar a qui no espera que li delegui la meva vida política. Aquesta vida em pertany.

Notícies relacionades

Puigdemont exigeix a Sánchez revertir "l’espoli fiscal" si vol el seu suport

El PSC planteja ajudes iguals per a les famílies monoparentals i nombroses

-Perquè hi meditin els candidats, recomani un clàssic.

-El Discurs de la servitud voluntària, de La Boétie. Va formular al segle XVI una pregunta que no hem sabut respondre: «¿Per què obeïm si podríem no fer-ho?» És una invitació a reapropiar-nos de les nostres vides.