La mala sort d'IU i UPD

No fa tant, una mica menys de dos anys, a les seus de dos partits, IU i UPD, es fregaven les mans amb un somriure d'orella a orella. Avui es freguen els ulls bocabadats. Era a mitjans del 2013 quan el baròmetre del GESOP per a EL PERIÓDICO vaticinava que Izquierda Unida podria arribar a uns històrics 50 escons al Congrés (ara en té 11). El seu candidat a la Moncloa, Alberto Garzón, ho explicava així dos dies després en aquestes pàgines: «Respon a una tendència que estan assenyalant els sondejos des de fa un any: l'enfonsament del bipartidisme permet el creixement d'opcions alternatives, com és IU». Aquella mateixa enquesta situava el partit de Rosa Díez en els 33 diputats (avui en té 5).

El desembre passat, les coses havien canviat molt: UPD amb sort arribava als 10 parlamentaris i IU a penes en retenia un parell. Podem per l'esquerra i Ciutadans per la dreta han emparedat les dues marques que amb més força havien combatut el bipartidisme, i just quan aquest presenta símptomes de flaquesa.

Víctima de la llei electoral

La història ha sigut cruel amb IU. La veterana coalició ha sigut víctima durant dècades d'una llei electoral perjudicial per als seus interessos, encara que també d'una falta de renovació i d'un excés d'ortodòxia en la seva estratègia política que l'ha fet sucumbir davant la imberbe oferta de Podem. Així ho demostra l'evolució demoscòpica del GESOP. Després d'aconseguir 11 diputats el 2011, els verd-i-rojos van començar la legislatura amb una fidelitat de vot del 73,2% que va anar creixent, estimulada per les retallades socials, fins al 82,1% el juny del 2012, en què era la força amb l'electorat més fidel.

Espanya acabava de ser rescatada, la UE i els mercats envestien diàriament, el PP incomplia una promesa darrere l'altra i la corrupció ensenyava les seves urpes. Però el 2013 encara seria més fructífer per a les hosts de Cayo Lara. Encara que la seva fidelitat de vot se'n va començar a ressentir, l'ensorrament del PP quan Luis Bárcenas va descobrir el pastís i la inanició del PSOE van situar el bipartidisme en mínims històrics (per sota del 55% dels vots) i van facilitar que IU anés duplicant les seves expectatives. El gener d'aquell any se li adjudicaven fins a 25 diputats, i sis mesos després, 50.

El millor resultat electoral de la seva història van ser els 21 escons de Julio Anguita el 1996. La seva condició d'alternativa al PSOE i el seu paper clau per formar majories alternatives a la dreta ja semblaven inqüestionables, fins i tot quan a finals d'aquell 2013 l'organització va frenar en sec el seu creixement perquè gran part del vot desafecte del PSOE va passar a engrandir el sac d'indecisos i abstencionistes. La fidelitat de vot d'IU va baixar llavors del 50% i aquells 50 escons es van quedar en 34.

El viratge a la dreta que va imprimir el PP a principis del 2014, amb lleis com la d'educació, la de seguretat ciutadana i la fracassada reforma de l'avortament, va tornar a donar múscul a IU just abans del gran ensorrament. Va estrenar l'any amb una expectativa de 37 a 39 escons que només sis mesos després s'havien quedat en 15 a 17. Mentrestant, les eleccions europees havien entronitzat Podem com a referent de l'esquerra alternativa, malgrat que IU va obtenir un eurodiputat i 321.471 vots més. El partit lila va debutar al baròmetre del GESOP el juny del 2014 amb 58 escons, amb l'absorció del 48,3% de votants d'IU. En l'últim estudi, del desembre, Pablo Iglesias superava els 100 parlamentaris i succionava el 56,1% d'electors d'una coalició que tornaria al grup mixt, això és, als temps de Gaspar Llamazares. L'última dada de fidelitat de vot era del 22%, 60 punts menys que a mitjans del 2012.

En un altre extrem, UPD ha transitat per una muntanya russa calcada a la d'IU, amb la diferència que l'última projecció d'escons, de 8 a 10, era millor que la seva marca actual: 5. No obstant, la fidelitat del vot a Díez s'ha reduït a menys de la meitat al llarg de la legislatura, del 66,7% del febrer del 2012 al 30,8% amb què va tancar el 2014. La seva cota màxima, un 79,1%, la va registrar el juny del 2012. Pel que fa a les expectatives electorals, el seu sostre el va marcar el juny del 2013, quan el GESOP li va vaticinar de 31 a 33 diputats. No obstant, el punt d'inflexió d'UPD va arribar abans que el d'IU. Se'n va començar a ressentir el novembre del 2013, en el primer sondeig en què va aparèixer la seva actual bèstia negra, Ciutadans.

La irrupció de Ciutadans

Notícies relacionades

Puigdemont exigeix a Sánchez revertir "l’espoli fiscal" si vol el seu suport

El PSC planteja ajudes iguals per a les famílies monoparentals i nombroses

Llavors, Albert Rivera a penes li treia el 3% dels seus votants, i per això una displicent Díez va tancar la porta als nassos a la seva oferta de pacte. Al següent baròmetre, del gener del 2014, el partit magenta encara va aguantar bé els embats, per sobre de la trentena d'escons. Però la conjunció de Rivera i Iglesias com a líders d'un relleu polític i generacional han sigut un llast per a Díez, que fa tants anys com 36 que té càrrecs públics.

De fet, Podem sempre ha pescat més que Ciutadans al calador d'UPD. El juny del 2014, Iglesias li prenia el 15,2% dels seus votants i Rivera només el 3%. I al desembre, ja eren el 30,8% els electors que havien emigrat a Podem, i només el 5% a Ciutadans. Una dinàmica que es pot haver alterat després de les eleccions a Andalusia. Després de fracassar en aquells comicis, van ser legió els militants d'UPD que van reclamar aliar-se amb Ciutadans. Entre ells alguns dirigents del partit. Dos d'ells, els eurodiputats Fernando Maura i Enrique Calvet, han sigut suspesos cautelarment de militància després d'haver criticat Díez.