Rosa Díez

La dama de ferro del centre

Després de la patacada d'UPD a les eleccions andaluses, el punt de mira s'ha posat aquesta setmana en Rosa Díez, que s'ha negat a assumir-ne en persona la responsabilitat, fet que ha partit la formació magenta en dos, entre els partidaris del seu lideratge

3
Es llegeix en minuts
PER PATRICIA MARTÍN

Els resistents tenen l'última paraula». Aquesta frase d'Albert Camus, una de les preferides de Rosa Díez, ha marcat a foc la biografia d'una política tan tenaç, vehement i àcida en les seves crítiques com intransigent, tossuda i egocèntrica. La seva obstinació que Unió Progrés i Democràcia (UPD) navegui sola, sense el vent a favor que ha desplegat amb habilitat Albert Rivera, ha contribuït a fer que el seu partit passi de créixer amb força com a flagell del bipartidisme a rebre un suport insignificant en les eleccions andaluses. La debacle i la seva negativa a assumir-ne en primera persona les conseqüències han obert en canal l'organització, entre els partidaris que continuï i segueixi marcant l'estratègia i els que li exigeixen que faci un pas enrere i permeti que una cara nova assumeixi el lideratge. Entre aquests últims, hi ha tres diputats magenta, que fins fa ben poc eren els seus fidels col·laboradors.

Díez està en política des que tenia ús de raó, no és la primera vegada que s'aferra a un càrrec ni que s'enfronta als seus coreligionaris, cosa que fa preveure que donarà la batalla. Va néixer a Sodupe, Biscaia, el 1952 i va créixer en una família humil, sota els principis inculcats pel seu pare, un obrer socialista que va patir el rigor de les presons franquistes. Es va afiliar al PSOE amb 25 anys i de seguida va escalar posicions, des de la diputació foral de Biscaia fins a la Conselleria de Comerç, Consum i Turisme d'un Govern de coalició entre el PNB i el PSE. Càrrec que es va resistir a abandonar quan Nicolás Redondo, al qual prèviament s'havia enfrontat en unes primàries que va perdre, va decidir trencar amb els penabistes després del pacte d'Estella amb Batasuna.

La postura davant Euskadi

En aquella època, anys 90, Díez no veia malament els acords amb els nacionalistes, dels quals després va renegar. La política basca, a qui ETA va intentar assassinar amb un paquet bomba que no va arribar a esclatar, va anar radicalitzant la seva postura de mica en mica després d'encapçalar, amb notable èxit, unes eleccions europees que la van allunyar d'Euskadi i la van convertir en europarlamentària del 1999 al 2007.

Des d'aquesta plataforma, va fer gala d'atreviment i es va enfrontar a les primàries per la secretaria general del PSOE contra José Bono, Matilde Fernández i José Luis Rodríguez Zapatero. Ella va quedar última i després de fracassar en el seu intent de portar el PSOE a combregar amb les seves rodes de molí va començar progressivament a allunyar-se dels seus antics companys, fins que les negociacions de pau amb ETA la van portar a dissentir públicament. La biscaïna va abandonar el seu escó i va entregar el seu carnet l'estiu del 2007. Díez freqüentava llavors tertúlies a Telemadrid i assistia a les manifestacions convocades contra el procés de pau. En aquest context, va ser una de les fundadores del moviment Ja N'hi ha Prou, germen d'UPD, projecte que va encapçalar quan va deixar el PSOE.

De l'èxit al declivi

Notícies relacionades

En les eleccions generals del 2008, la jove organització va aconseguir un escó, el de Díez, que ella va utilitzar per guanyar-se la imatge d'ariet de la resta de forces. Va encapçalar un espanyolisme més ferm que el del PP i va ser una de les primeres veus a reclamar una regeneració democràtica i atacar el bipartidisme com l'origen dels problemes del sistema. En un còctel d'esquerra moderada en alguns assumptes i dreta liberal en altres, va aconseguir quatre anys després que UPD es convertís en el quart partit més votat i obtingués un enyorat grup parlamentari, a l'aconseguir els seus cinc escons. Una plataforma des de la qual ha mantingut sonats enfrontaments amb Mariano Rajoy, a qui ha tret més d'un cop de polleguera.

A més de la seva força al Congrés, l'organització magenta té 10 parlamentaris autonòmics, 4 eurodiputats i 152 regidors, però les enquestes, el desastre andalús i la pugna entre els màxims dirigents poden portar-la a la desaparició. A aquesta situació hi ha contribuït molt el caràcter de Díez. Els detractors l'acusen de fer la vida impossible als dissidents fins que se'n van. Prova d'això va ser el cop de porta de Mikel Buesa, un dels impulsors d'UPD, i més recentment la marxa de Sosa Wagner, cap de llista en les eleccions europees, per demanar en un article la unió del seu partit amb Ciutadans. Sempre ha sigut una dona procliu a forçar els polsos fins a les últimes conseqüències.