Aferrats a la vida

El tiempo es un viaje de escalas infinitas, donde aprendemos y enseñamos algo. Els versos de Mario Benedetti descriuen bé l'avatar dels viatgers que van sobreviure a l'11-M. Perquè amb les explosions van aprendre quant val la vida i, 10 anys després, segueixen pujant al mateix tren, ara conscients que el futur comença cada dia a les set del matí. A aquella hora hi ha un Madrid que dorm i un altre mig adormit que tremola de fred en estacions com la de Santa Eugenia, un barri dels afores on va esclatar una de les bombes aquell 11 de març. Els viatgers fan girar els torns, amb el tiquet a la mà, mentre els primers raigs de llum esborren les últimes estrelles. Es coneixen gairebé tots, perquè són les cares habituals, la mateixa hora de dilluns a divendres. Mentre pugen al tren, els mira, emocionada, Jara. És la vigilant de seguretat de l'estació i per a ella, ahir, dia de l'aniversari de l'11-M, no era un dia més.

«La gent que va sobreviure ve cada dia i agafa el mateix tren. Però d'altres han quedat tocats de per vida. Com el vigilant que hi havia abans que jo, l'abuelo, que va anar a ajudar un xaval i va veure el seu crani buit», recorda Jara. Una veïna de Santa Eugenia, Margarita, viu just davant de l'estació, de manera que quan va sentir l'explosió va sortir de seguida al balcó. «Que no torni a passar, filla, perquè allò és impossible oblidar-ho. Hi havia els cadàvers estirats a les vies i jo només volia evitar que la meva nena, que tenia tres anys, ho veiés», diu Margarita segons abans de pujar al tren.

El tren que va explotar a Santa Eugenia és el primer de bon matí. La majoria dels viatgers que es van salvar tornen a pujar-hi cada dia per arribar fins a Atocha. Estan vius per atzar. Perquè estaven malalts, o van decidir anar en cotxe, o van canviar el torn a un company, o es van adormir un minut més entre els llençols. Tots tenen una història personal de

l'11-M­, un regal del destí. «Aquell dia jo entrava una mica més tard, però els meus dos fills anaven al tren. M'estava afaitant quan vaig sentir l'explosió», explica José. No està còmode explicant-ho, i se li nota, perquè és recordar una por devastadora, el que va patir fins a comprovar que els seus fills s'havien salvat. «A mi encara em fa respecte, ho admeto. Aquell dia em vaig adormir i vaig veure l'explosió a l'anar a travessar a l'andana. Em vaig salvar per segons», recorda Mari Carmen, mentre puja al tren, destí Atocha.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions al País Basc 2020

Puigdemont exigeix a Sánchez revertir "l’espoli fiscal" si vol el seu suport

Tancant ferides

A dins, els viatgers que han pujat a Alcalá de Henares han aconseguit un seient i roben al son una última becaina. Altres, a peu dret, s'agafen a les barres mentre llegeixen titulars que parlen de l'amenaça gihadista i les ferides que segueixen obertes. Però aquí, al tren dels morts, els viatgers pugen cada dia i van tancant aquelles ferides, conscients que la vida segueix. El tren arriba a Atocha, i alguns prenen un cafè ràpid a l'estació abans de dispersar-se per la capital. Són tres quarts de vuit, i al bar sona  Dire Straits, The walk of life: I després de tota la violència, lluites i problemes, només queda una cançó, seguir el camí de la vida.