Inmaculada Lázaro: "Cada 11-M somiava que treia morts d'un tren"

Hi va haver tantes maneres de ser una víctima de l'11-M com persones hi havia als trens, i als voltants, gent disposada a ajudar, familiars, integrants dels equips de rescat, metges, infermeres, tot el dolor o el compromís humà que van deixar les bombes al seu pas. Inmaculada Lázaro Reina viatjava en un dels trens, però en cap dels vagons que van explotar. No va resultar ferida. No de seguida. Als moments de desconcert va seguir el xoc i al xoc el va seguir una caminada sense rumb i en estat de commoció -somnàmbula- fins a la Puerta del Sol. Allà va pujar a un autobús per anar-se'n a casa.

-«Què hi faig aquí, com he arribat fins aquí…», em preguntava.

-A Sol.

-Sí. Va ser com si em despertés. Vaig pujar a l'autobús i tothom comentava el que havia passat. Que 10 morts, que 20 morts… I jo els vaig dir: «Han sigut tres explosions, jo vinc d'allà», i llavors tots em van abraçar, i algú em va dir: «¡Has tornat a néixer!», i jo: «Què dius, si no ha passat res, mira jo com estic, jo estic bé».

-¿No tenia consciència del que havia passat?

-Crec que no, tot i que quan vaig arribar a casa el primer que van fer els meus pares va ser portar-me a un metge. I això que no estava ferida. Però era perquè estava en estat de xoc, no podia parlar, així que sí, per un costat crec que era conscient de la gravetat de l'assumpte, però per l'altre a l'autobús ho negava. No ho sé. Suposo que estava confosa.

-¿Què li va dir el metge?

-Em va donar unes pastilles. La resta del dia vaig estar mig grogui i quan em despertava pensava: «¡Déu, la bomba, està explotant!» Aquell dia no vaig mirar la tele, però al cap d'un parell de dies vaig començar a entendre la gravetat del que havia passat, i vaig començar a dir: «Déu meu, déu meu...»

-Expliqui'm: ¿va quedar traumatitzada, li va costar tornar a la rutina…?

-La veritat és que al principi jo pensava que estava bé. De fet, l'endemà tenia un examen, i m'hi vaig presentar. Els meus germans van ser més prudents i em van dir que anés al psicòleg, que potser en aquell moment estava bé però vés a saber després, que quedés acreditat que jo anava al tren. A més, al centre de salut de Vicálvaro van fer unes sessions de teràpia per a afectats per l'atemptat, perquè hi havia bastanta gent del barri que anava als trens, i també m'hi vaig presentar.

-Però vostè estava bé.

-Jo creia que estava bé. Va ser uns anys més tard que em vaig adonar que necessitava un psicòleg. Cinc, sis anys després.

-¿Què va passar?

-Durant molt de temps m'havia estat despertant cada dia a les set i trenta-nou. Cada dia. L'hora que jo havia vist al rellotge abans que passés tot. Em despertava i pensava: «Segur que són les set i trenta-nou», i mirava el rellotge i sí, eren les set i trenta-nou. A més, cada 11 de març somiava que treia morts d'un tren.

-¿Morts d'un tren? ¿Cada any?

-Cada any. Al principi no hi dónes importància, però quan passen els anys veus que no és normal. Per això al final vaig decidir anar al psicòleg. Fa quatre anys.

-¿I? ¿Com li va?

-Com em va anar. Em va anar bé. Acabo de finalitzar la teràpia. Tenia estrès posttraumàtic. Però ara estic millor, molt millor.

-La deu haver marcat, com a tots els que anaven als trens.

-Per descomptat. Cada 11-M és un dia trist, però jo celebro que estic viva. Aquell dia vaig veure que podia morir en qualsevol moment, i des d'aleshores disfruto més de tot.

Notícies relacionades

PP i Vox tramiten a València les seves lleis entre crits de "vergonya"

Koldo compareixerà dilluns que ve en la comissió del Senat

-Tornem al dia de l'atemptat. Vostè anava...

-Jo anava a classe. Entrava a les vuit i quart. Jo tenia 24 anys i...