Alberto fabra, ¿final d'emissió?

De demanar que es veiés TV-3 a tancar Radiotelevisió Valenciana. Així es podria resumir el camí recorregut per Alberto Fabra (Castelló, 1964) en els 27 mesos que fa que és al capdavant de la Generalitat Valenciana. L'exalcalde de Castelló va assumir el relleu de Francisco Camps sabent el que els valencians volien sentir: una millora del finançament autonòmic, la sortida de l'Administració dels corruptes que havien saquejat les arques públiques i, en definitiva, la millora de la imatge d'una comunitat autònoma deteriorada. Però la seva gestió aviat va acabar demostrant que se sabia la música però no estava disposat a entonar la lletra.

Després de la seva anunciada i esperançadora trobada amb les víctimes del metro quan feia molt poc que havia estrenat la presidència, no va canviar gens la posició de Camps i, encara que més tard sortirien noves dades sobre l'accident, no va rectificar les peticions de reobrir la investigació. L'altra gran promesa de Fabra, la línia vermella de la qual tantes vegades va presumir, la de la «tolerància zero» contra la corrupció, tampoc va trigar a desdibuixar-se; de manera que els que no servien per ocupar càrrecs orgànics al seu partit segueixen valent per representar els ciutadans.

Les promeses i els fets

No obstant, la principal diferència entre les seves promeses i els seus fets gira al voltant de la reclamació del finançament autonòmic. Més enllà de dir a València que el model és «injust», Fabra ha evitat liderar un front valencià a Madrid per exigir a Mariano Rajoy el que retreia a Zapatero. «No he mirat ni miraré les sigles del Govern d'Espanya per exigir el que és just», insisteix el president valencià, alhora que calla i espera la revisió ordinària del sistema de finançament autonòmic previst per al 2015. El PPCV, a més, no ha presentat cap esmena als Pressupostos Generals de l'Estat per al 2014 per millorar les inversions a la comunitat autònoma. És el segon any consecutiu que no ho fa havent-ho anunciat prèviament. Té els empresaris -tradicionals aliats del seu partit- en peu de guerra per aquest motiu.

Tots aquests titubejos han anat demostrant la debilitat de Fabra i al mateix PPCV no han faltat els jocs de poder. Les crítiques dels seus companys de partit -en públic i en privat- van créixer. Durant l'estiu es van succeir les reunions d'amagat del mateix Fabra i els noms de l'alcaldessa de València, Rita Barberá, i del ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, van arribar a sonar per rellevar-lo.

Va ser potser aquesta soledat la que va fer que Alberto Fabra decidís tenir més a prop Esther Pastor, la seva antiga assessora de més confiança a l'Ajuntament de Castelló, a la qual va impulsar a la secretaria autonòmica d'Organització, Coordinació i Relacions Institucionals perquè gestionés la seva agenda. D'ella va sortir la idea de contractar un entrenador personal per reforçar el lideratge de Fabra. Una idea tan fallida (al descobrir-se'n el fitxatge amb diners públics, el president el va acabar pagant de la seva butxaca), com la d'elegir la televisiva Cristina Tárrega com a representant de la «societat civil de la Comunitat Valenciana» en un presumpte pacte al qual la majoria de la verdadera societat civil -universitats, oposició política, sindicats, organitzacions socials- no es va adherir. Una altra vegada, Fabra, amb les enquestes d'intenció de vot caient en picat, sense popularitat al carrer i sense l'habilitat dialèctica que va demostrar Francisco Camps davant dels seus adversaris polítics, no obtenia l'acceptació que buscava amb les seves accions.

El revés de la justícia

Així que, de manera inesperada, Fabra va buscar un nou gir en la història i es va autoproclamar candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana. Amb tan mala sort que, hores després, arribava el revés de la justícia valenciana a un Expedient de Regulació d'ocupació -auspiciat per Camps i assumit per Fabra- en la radiotelevisió pública. Llavors, fent ús de la majoria absoluta heretada, el president decidia tancar el seu aparell de propaganda.

Notícies relacionades

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Feijóo utilitzarà la campanya del 12M per llançar Montserrat a les europees

Per a glòria de la caverna mediàtica, Fabra es convertia en el primer president autonòmic a prendre la decisió de tancar una radiotelevisió pública i tornava a posar -com van fer amb els seus grans fastos Camps i Eduardo Zaplana- València, la Comunitat Valenciana, al mapa, aquesta vegada per deixar els valencians més orfes d'autogovern.

Paradoxalment, el primer gest contundent de Fabra es podria acabar convertint en el seu enterrament polític definitiu. «Si hi ha una verdadera línia vermella del Govern Fabra és que, per sobre de tot, mantindrem els serveis bàsics als ciutadans: educació, sanitat i serveis socials. No tancarem cap col·legi, no es tancarà cap hospital per mantenir la televisió», va dir Fabra per imposar el tancament de RTVV. Igual que el 2011, en referència a la clausura dels repetidors de TV-3 a la Comunitat Valenciana va assegurar que «sembla mentida que al segle XXI es limiti la possibilitat que les persones puguem elegir el mitjà de comunicació que desitgem sintonitzar».Amb la seva última decisió, l'afillat polític de Carlos Fabra s'ha col·locat a si mateix sobre una verdadera i prima línia vermella. La diputada de Compromís Mònica Oltra té una premonició: «¿Que aquest president tancarà aquesta televisió? ¡Això ja ho veurem! ¡Aquest tancament l'acabarà arrossegant!».