'Greyhound: enemigos bajo el mar': anèmica gesta bèl·lica

Hanks sempre serà Hanks. L’actor favorit dels pares s’ha especialitzat en les lleus variacions sobre un mateix rol: el de l’home decent que aconsegueix salvar-se d’una situació que el supera i, de passada, salvar altres bons tios. Per a ‘Greyhound: enemigos bajo el mar’ s’ha escrit ell mateix, a partir d’una novel·la de C. S. Forester, el paper d’un comandant de la marina nord-americana que, en plena segona guerra mundial, lidera amb mà ferma un comboi de 37 barcos aliats a través de l’Atlàntic Nord, sota les aigües del qual es mouen els U-boats alemanys, sigil·losos però implacables. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

La durada d’aquesta gesta bèl·lica (només 91 minuts) convidava a l’aplaudiment prematur. No obstant, el director, Aaron Schneider, inactiu en el llarg des del 2009, no es mostra especialment destre en la creació de la tensió. A ‘Greyhound: enemigos bajo el mar’ amb prou feines existeixen els temps morts, però tot resulta estranyament inert. A les carències de la gramàtica visual s’hi uneix una excessiva confiança en els efectes digitals: tot i que la pel·lícula es va rodar al mar, a bord de barcos reals, res sembla real; ni el mar, ni els barcos, ni el foc, ni el perill. En qüestions de cine bèl·lic, el ‘Dunkerque’ de Nolan ha establert un precedent de versemblança i de bell caos controlat que poques produccions o cineastes poden arribar a acariciar.

Per acabar-ho d’adobar, Hanks tampoc es preocupa en excés a donar-nos personatges de carn i ossos. Del comandant Krause, un home, pel que sembla, torturat per dilemes morals a la novel·la de base, amb prou feines en sabem res. Breus pinzellades insuficients. Sobretot, és la viva imatge de l’eficiència naval: una màquina expenedora d’argot tècnic. La seva mà dreta, Charlie Cole, està interpretada per un Stephen Graham infrautilitzat fins a l’il·legal. Quan arriba l’hora de celebrar i acomiadar-se, l’espectador pot pensar dins seu: «Felicitats, encara que amb prou feines us conegui».