El tirador franc

D'un home dur com Clint Eastwood se n'esperen respostes directes. I ell en dóna. «Aquesta és una conclusió estúpida», deixa anar als que afirmen que El francotirador celebra la guerra, l'assassinat, el patriotisme. «La declaració antibèl·lica més gran que pot fer un film és mostrar el que la guerra fa als soldats i a les seves famílies quan reprenen la vida civil». La seva última pel·lícula es va estrenar divendres a Espanya precedida d'una gran polèmica i d'un arrasador èxit de taquilla als EUA (és el film de guerra que més ha recaptat allà: 264 milions d'euros).

La història del Navy SEAL més letal, Chris Kyle, les seves quatre missions a l'Iraq i el seu retorn a casa arriba als Oscars amb sis nominacions, incloent-hi millor pel·lícula i actor

(Bradley Cooper). Arriba també amb el suport incondicional de militars, republicans i bona part del públic. I amb uns quants dards (l'actor Seth Rogen va tuitejar que li recordava la propaganda nazi i Michael Moore va dir covards als franctiradors). Però Eastwood, actor i director de 84 anys, sempre ha defensat que les seves cintes no són polítiques, que detesta la violència i que ha intentat mostrar les seves terribles conseqüències en treballs com Sense perdó, Mystic River o Gran Torino.

 

A la defensiva

El 2003 ja va condemnar la guerra de l'Iraq com «un gran error». I va apuntar: «Jo hauria optat per un dictador menys cruel, però mai hauria anat allà a disparar al seu exèrcit». Per això s'enfada quan llegeix a la revista New York que El francotirador és una «plataforma republicana», o quan a The Guardian anomenen «patriotes simplistes» els que aplaudeixen el seu retrat de Kyle. «Perdonin-me per posar-me a la defensiva, però això no té res a veure amb cap partit. Els soldats van allà per una raó. El seu comandant en cap, el president Obama, és demòcrata. I no hi ha cap altre aspecte polític que el fet que a les zones de guerra hi passen moltes coses», sentencia Eastwood, que es defineix com a «defensor de la llibertat personal».

 

Republicà des que el 1952 va votar per Eisenhower, va apostar per Nixon però el va criticar pel Watergate i per la seva gestió de la «immoral» guerra del Vietnam. També es va oposar a les conteses de Corea i l'Afganistan. «EUA no hauria de jugar a ser el policia mundial», sol dir. Eastwood s'ha definit com a «individualista, moderat i llibertari, però no conservador». Va conèixer John Wayne en la convenció republicana; va votar per Schwarzenegger a Califòrnia; a vegades ho ha fet per candidats demòcrates i diu ser liberal en drets civils, recolzant el matrimoni entre homosexuals i la igualtat de les dones.

El cineasta, que va ser alcalde de Carmel, la ciutat californiana on viu, va declinar fer campanya per George Bush. «El que la ultradreta li ha fet als republicans és autodestructiu», va sentenciar. Però va tornar a l'arena política el 2012, quan va aparèixer per sorpresa en la convenció republicana de Mitt Romney i va protagonitzar una estranya escena al costat d'una cadira buida, com si parlés amb Obama.

Una aventura més per a aquest home sense pèls a la llengua. Tan respectat a Hollywood que ningú dubta del seu treball (67 crèdits com a actor; 34 com a director des d'Escalofrío en la noche, del 1971, i molts altres com a productor), amb una sòlida carrera de sis dècades i quatre Oscars, Eastwood ha rebutjat papers com Superman, Rambo o James Bond. També ha aconseguit mantenir-se a distància de la premsa rosa, tot i la seva fama de faldiller en sèrie. Fill de la classe obrera (la seva mare treballava en una fàbrica, el seu pare amb l'acer), aquest home prim, amant del jazz i 1,93 d'estatura que va néixer a San Francisco el 1930 mai ha perdut el temps. Ni a la feina: es va estrenar en pel·lícules de sèrie B el 1955, es va foguejar en els spaghetti western de Sergio Leone, va ser el més dur de la pantalla en els 70 i des d'aleshores no ha parat. Ni en l'amor: ha tingut dues esposes i desenes de relacions amb actrius com Catherine Deneuve, la directora de càsting Jane Brolin o la nedadora Anita Lhoest. Ni en la paternitat: Eastwood té vuit fills de sis dones.

Amb la seva primera esposa, Margaret Neville Johnson, va estar casat 31 anys. Van tenir dos fills i moltes infidelitats. De la segona, Dina East­wood, se'n va divorciar al desembre. Dina, exreportera a qui va conèixer en una entrevista, apareix en dues de les seves pel·lícules: Deute de sang i Execució imminent. I el 2012 va protagonitzar Mrs. Eastwood & Company, un reality que intenta reflectir la normalitat familiar d'una superestrella.

El malson amb Sondra Locke

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Parlem dels fills. A Kimber, productora i maquilladora, la va tenir amb Roxanne Tunis. Kyle i Alison són fruit de la seva relació amb Maggie Johnson. Ell és compositor i ha col·laborat en la música de Million Dollar Baby, Gran Torino o Mystic River. Ella és actriu, productora i la díscola de la família. Amb problemes de drogues i alcohol en la seva joventut, va posar despullada per a Playboy. També és la que més s'ha queixat de l'absència del pare, a qui -diu- només veia en els rodatges. Scott i Kathryn són fills de Clint i l'hostessa de vol Jacelyn Reeves, encara que la seva paternitat no es va fer pública fins a principis dels 2000. El noi va debutar com a actor a Banderes dels nostres pares. La noia també intenta ser actriu, igual que Francesca, la filla que va tenir amb Frances Fisher i que ha treballat amb els seus dos progenitors a la pantalla. Morgan apareix al reality show amb la seva mare, Dina. I per últim Heather, de qui se saben poques coses.

Malgrat tot aquest embolic de fills i dones, el malson més gran de Clint Eastwood va ser Sondra Locke, amb qui va treballar en sis pel·lícules i va viure des del 1975 fins al 1989. En la seva autobiografia, Locke l'acusa d'haver-la obligat a avortar dues vegades mentre tenia fills amb una altra, i de sabotejar la seva carrera quan van trencar. La va titular El bueno, el malo y el feísimo.