Una convocatòria electoral tan necessària com temerària

Ningú pot negar que Pedro Sánchez és el dirigent socialista amb més atracció pel risc de tots els que han governat Espanya des de la recuperació de la democràcia. Fins i tot els seus adversaris han quedat sorpresos per la convocatòria d’eleccions anticipades per al 23 de juliol que va anunciar aquest dilluns. Davant la derrota sense pal·liatius que el PSOE va patir a les urnes, semblava que Sánchez només tenia tres opcions: encaixar-la i transitar per sis mesos de calvari amb l’objecte de la presidència espanyola de la Unió Europea que comença l’1 de juliol, mantenint els seus socis en el Govern o deixant-los caure en l’esperança d’aturar l’hemorràgia, o dimitir a títol personal. Però ni una cosa ni l’altra. Sánchez va presentar l’inesperat avanç dels comicis com la conseqüència d’haver assumit «en primera persona» el missatge enviat amb els resultats. Amb un retrocés electoral produït després d’una campanya que ell mateix va afrontar com un plebiscit sobre la seva gestió i amb una marea blava que arrabassarà la major part del poder territorial del PSOE, no n’hi havia prou amb assenyalar els seus socis com a únics responsables del desgast i esperar que amb això el pròxim semestre no es convertís en una lenta agonia. 

Una altra cosa és que convocar eleccions en ple estiu, una cosa inèdita a Espanya, i durant el primer mes de la presidència europea, no hagi de tenir més cost que els incerts beneficis que pretén obtenir amb això el secretari general del PSOE. Des de l’hàbil tacticisme a què Sánchez ens té acostumats, la convocatòria pretén invertir en dos mesos allò que ha fallat després de tres anys de Govern. Mobilitzar l’electorat d’esquerres durant una precampanya que quedi marcada per les aliances del PP i Vox, treure partit de l’arrencada de la presidència europea (al preu de sumir-la en la incertesa electoral) i plantejar un ultimàtum davant les diferències caïnites que dessagnen l’espai de Podem. El calendari triat els deixa 10 dies perquè també treguin les seves conclusions del naufragi que ha descavalcat els morats de moltes institucions i tanquin files, o per persistir en l’error i alimentar el vot útil al socialisme.

El propòsit de fer de les pròximes eleccions una mena de duel al sol entre dos polítics, l’un ungit per la seva condició de líder europeu, i l’altre presoner de l’extrema dreta, no només és arriscada. Sembla que vulgui alliçonar l’opinió pública, com si aquesta no hagués percebut la veritable dimensió del que estava en joc en les eleccions que acaben de celebrar-se. Però difícilment evitarà que les eleccions del 23 de juliol siguin en bona mesura una repetició de l’enfrontament que hem presenciat en l’última campanya electoral. Mentre el líder socialista tornarà a advertir que el PP, si guanya, governarà amb Vox, Feijóo basarà el seu discurs en la denúncia de les aliances del seu contrincant amb els independentistes i amb els extremistes d’esquerres.

Després d’haver-se avançat amb la seva iniciativa a qualsevol soroll de sabres a l’interior del PSOE, a Sánchez li queda mobilitzar els seus i, sobretot, els electors de Podem i Sumar. Amb un polític com Pedro Sánchez, que ha demostrat la seva capacitat per superar l’adversitat, tot és possible. Però el risc s’ha de gestionar amb discerniment. I resulta molt arriscat preveure que, després de repartir de nou les mateixes cartes, Sánchez compti de nou amb una mà guanyadora.