Buscant la perfecció

Ens explicava un pare preocupat que el seu fill s’angoixava a l’institut perquè, pel que sembla, tenia por davant el fracàs de no fer les tasques prou bé. L’afany de perfeccionisme el tenallava i el fracàs públic l’havia sotmès a un creixent estrès.

La majoria dels que escoltaven aquell amic angoixat pel seu fill veien en l’actitud del noi una qualitat més que un defecte; és a dir, l’afany per fer les coses perfectes li atribuïa la condició d’un noi responsable que no es conforma a fer les coses bé, sinó que les vol fer perfectes, i això, que en la societat actual ens sembla una qualitat, a mi em sembla un error. Estimular la recerca de la perfecció com a única possibilitat d’èxit és discutible. Som imperfectes i el mer fet de ser-ho confirma que som membres de la raça humana. A ningú li agrada admetre les seves limitacions, però hi ha persones que no suporten la imperfecció, fer-ho els produeix una ansietat que es multiplica amb el pas del temps si no s’hi posa remei. Les coses poden estar ben fetes tot i que no siguin perfectes. Voler fer les coses el millor possible està bé, en part perquè públicament necessitem ser acceptats i vàlids, però cadascú té els seus límits i ningú s’hauria d’exigir per sobre dels seus.

Quan sentim que no estem a l’altura que nosaltres ens imposem, llavors ens culpabilitzem, denigrant-nos interiorment, perquè ens desqualifiquem i, com a conseqüència, ens baixa l’autoestima i ens provoca el conflicte intern.

Notícies relacionades

Falta de límits, patiment i inseguretat: la rebotiga del malestar adolescent

Què fer perquè el teu fill adolescent dormi més (i guanyi en salut)

Vaig aconsellar al meu amic que li exposés que la perfecció no és necessària, molt al contrari del que opinaven alguns dels allà presents, que li suggerien persistir a arribar a la perfecció, perquè d’aquesta manera acabaria l’aconseguint.

I jo vaig pensar: potser sí, però ¿a quin preu?