Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Fèlix Millet, l’home sota el paraigua

2
Es llegeix en minuts
Fèlix Millet, l’home sota el paraigua

L’home sota el paraigua. Aquest és Fèlix Millet el dia que salta l’escàndol que es va acabar confirmant: l’espoli de 23 milions d’euros del Palau de la Música. L’home influent i respectat, tocat per la gràcia d’una saga familiar arrelada al Palau de la Música, la cultura i el poder, crescuda a l’empara de les 400 famílies catalanes de la burgesia que regentaven Catalunya a la seva –algunes de les quals van creure, com ho va fer Millet, que era el seu xiringuito–, caigut en la pitjor desgràcia i sense cap protecció. La traïció de Millet a través d’una de les institucions que més prestigi donava al catalanisme mai va ser perdonada i va ser el moment en què la resta de la societat catalana, fins i tot alguns dels seus, es van revenjar.

«Poca cosa es pot dir d’ell», diu la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, al conèixer la notícia de la seva mort. Més de mitja condemna per complir, causes obertes encara i la meitat del que va espoliar per tornar. Ningú separa en ell ‘l’obra de l’artista’, ningú li concedeix res en el seu adeu, ni tan sols la dignificació de l’edifici del Palau a principi de segle. No queda res bo per a Millet perquè el que vam arribar a saber de les seves martingales va superar el grotesc, i l’afecció pel bon gust continua sent una cosa que conserva la burgesia catalana, tot i que les noves generacions tinguin menys interès, en general, a demostrar el seu poder a través d’institucions culturals com el Palau. Li va prendre el pèl a tothom, fins i tot als seus, començant pel seu sogre. Quin deshonor. El prohom de la catalanitat es va convertir en el pitjor enemic de la burgesia. Amb la seva sort (sense dubte provocada per ell mateix) van caure altres vels assenyalats poc abans per un altre integrant d’aquestes famílies de bon nom i protagonistes de la cultura catalana. Era el 2005, un any abans de l’escàndol Millet, quan Pasqual Maragall va allargar el dit índex al Parlament i va pronunciar el famós 3%. D’allà fins avui, el declivi de la catalanitat burgesa i l’arribada al poder «dels altres catalans». El paraigua no li va estalviar el ruixat ni el dia de la seva mort.