Propostes per a un debat entorn del turisme de Barcelona

Barcelona és i serà una ciutat turística. Si als 80 la transformació de l’economia urbana es perfilava entorn dels serveis, després de la crisi del 2008 el turisme va guanyar pes. El 2019, el sector suposava el 12,9% del seu PIB i ocupava 131.000 treballadors, el 12,5% del total. Les dinàmiques de col·laboració publicoprivada van ser potenciades des dels anys 90, una cosa que ha generat greus conseqüències i impactes en la població barcelonina. Durant la pandèmia de la covid-19, l’especialització turística va suposar la ruïna d’autònoms i pimes, atur per a una gran quantitat de treballadors, i misèria i desesperació de moltes famílies. Davant la situació, van sorgir veus que assenyalaven la necessitat de repensar el turisme; doncs bé, repensem-lo.

Continuar creixent turísticament, sigui buscant visitants de més poder adquisitiu o desconcentrant l’actual pressió, no és viable. Ens condemna a continuar incrementant els riscos en un context de crisi climàtica i energètica. Llancem aquí propostes de contenció, decreixement i transformació turística davant la contesa electoral a Barcelona. 

El Pla Especial Urbanístic d’Allojaments Turístics caldria portar-lo més enllà de les actuals limitacions, a nous establiments turístics –el decreixement natural no existeix–, i en territoris. Repartir el turisme per la ciutat –o per l’àrea metropolitana– és també créixer. 

Haurien de ser implementats i monitoritzats plans d’usos que, a determinades zones, restringissin la restauració. Una mesura que hauria d’anar acompanyada d’una nova ordenança de terrasses, perquè són un mecanisme de limitació i privatització de l’espai urbà. 

Les polítiques turístiques han de ser exclusivament desenvolupades per l’administració pública de manera directa. És necessari eliminar el Consorci Turisme de Barcelona, entitat finançada amb diners i concessions públiques, però gestionada seguint interessos privats. La seva funció és, bàsicament, atraure més visitants internacionals –més vols i creuers–, cosa que és una irresponsabilitat. Igualment, el consistori ha d’exercir tota la influència possible per limitar el creixement de l’aeroport i el port. 

Respecte al treball turístic, caracteritzat per la seva precarietat, caldria enfortir, amb recursos i capacitat d’actuació, els punts de defensa de Drets Laborals, creats per l’ajuntament el 2016. Donen orientació i assessoria laboral als treballadors, i poden gestionar denúncies davant la Inspecció de Treball.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Finalment, hem de pensar en alternatives laborals i productives: potenciar polígons industrials, impulsar petits i mitjans tallers, etc., però també dissenyar i implementar un oci / turisme pensat per i per als mateixos barcelonins. Una de cada quatre famílies no es pot permetre una setmana de vacances a l’any. Seria una alternativa de proximitat a les actuals dinàmiques de creixement, i podria ser el pilar sobre el qual construir una nova manera d’entendre l’oci/turisme, mantenint, alhora, part dels llocs de treball i activitat. 

Aquestes i altres mesures, lluny dels cants de sirena de la seguretat, l’incivisme i la falta d’il·luminació, haurien d’estar sobre la taula per a un debat entorn del turisme del 2023.