Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
S’ha acabat l’any
Al món hi ha cada vegada més coses a l’abast de la mà però que requereixen temps, que pràcticament no existeix
Només acaba de començar l’any, però segur que no tindràs temps de fer un munt de coses. Per això no és tan estrany sentir que ja has fracassat i que només és qüestió de temps anar esbrinant en què exactament. L’estat en què un se sumeix quan fracassa per endavant, sense saber encara quin és el fracàs, arriba després de la suma de dos sospirs: en el primer es diu «quina llàstima» i en el segon, «què importa». Tots els anys són rics en pretensions incomplertes, en afers pendents, així que ja ens hem acostumat que no ens afecti gaire allò que no aconseguim.
En cert sentit, és com si el 2023 ja s’estigués acabant i fos un altre d’aquells anys ridículament breus que se’ns ha fet curt. Va començar, va continuar i va arribar a la seva fi gairebé per les mateixes dates: gener. Em recorda a un episodi que Jules Renard recull als seus diaris en el qual un home, per recomanació d’un amic, acudeix a una entrevista de feina. En un enorme despatx, darrere d’una taula àrida, l’espera el cap. El pobre home es disposa a dir «vinc de part del senyor Tal», però adverteix una expressió tan displicent i seca en el superior que, abans d’acomodar-se al seient, s’incorpora amb un sobtat control de la situació i diu: «Me’n vaig de part del senyor Tal».
Entretots
No donarem l’abast a no fer coses i més coses mentre alhora no donem l’abast a fer-ne moltes d’altres. La suma d’unes i d’altres ens empeny a desitjar que arribi el 2024. No tenir temps per a res és gairebé un treball, o almenys un pensament obstinat. Jo ja vaig començar a no rentar el cotxe, com l’any passat, a no quedar-me fins tard en una festa, a no escriure tres faixes i un pròleg, a no comprar una bicicleta, a no començar un diari, a no tirar els coixins vells, a no menjar llobarro, a no posar-me el rellotge al sortir de casa, a no organitzar-me amb temps, a no escriure una ègloga...
Un any no dona per gaire. Per si sols, els anys són, en realitat, una misèria. Al món hi ha cada vegada més coses a l’abast de la mà però requereixen temps, que pràcticament no existeix, o almenys no en la quantitat que semblava que hi havia abans. L’individu que emprèn coses sense parar i a qui tens la sensació de veure’l a tot arreu, en moviment, ja no és l’heroi de la nostra era. Cal admirar al que vol i no pot fer gaire més. Qualsevol de nosaltres, a hores d’ara, pot anunciar els principals fracassos dels mesos venidors. No deixaràs de beure, per exemple. No aniràs a dormir aviat. No besaràs el triple. No evitaràs les exageracions. No deixaràs de mirar el mòbil cent vegades al dia. No pintaràs el menjador. No obriràs les portes als testimonis de Jehovà a veure què expliquen. No llegiràs l’‘Ulisses’. No posaràs el cotxe a 200. No acabaràs de llegir el ‘Borges’, de Bioy Casares. No aprendràs a podar. No aniràs al Lidl a palpar l’ambient. No deixaràs de prendre les pastilles per dormir. No fumaràs un cigarro a l’any. No circularàs per carreteres nacionals sense presses. I així moltíssimes més coses que no tinc temps d’esmentar.
