Ángela Rodríguez, quan la gràcia perd el nom

En un pòdcast al qual es parlava de feminisme i en un escenari social molt sensible per la pitjor estadística de dones assassinades pel masclisme i amb condemnats per violació que es beneficien de la reducció de penes del ‘només sí és sí’, Rodríguez va mirar de refutar el discurs de l’extrema dreta amb aquesta presumpta ironia: «Dels creadors de ‘les persones aniran al Registre a canviar-se de sexe cada matí’ arriba ‘els violadors al carrer’». A continuació s’escolta algun riure de les contertulianes i altres comentaris ‘ad hoc’. La facècia va ser ràpidament condemnada pels partits de l’oposició, però també per l’ala socialista del Govern, que va exigir una disculpa que al final es va produir, no sense abans argumentar inevitablement que la seva frase havia sigut manipulada, que ve a ser com si a Shakira li dona per dir que la seva última cançó s’ha tret de context.

Els seus companys atribueixen aquest tipus de comentaris a la falta de filtre i al seu caràcter llenguallarg. Al marge de la inconveniència del comentari, el pitjor que li pot passar a un polític quan mira d’incloure al discurs un element de distensió és la inoportunitat i la falta d’originalitat. A força de trobar-nos-ho a Twitter, la fórmula «dels autors de», trufada en els seus orígens de pretès humor intel·ligent, ha perdut l’espontaneïtat i, per tant, la gràcia. És com explicar l’acudit de ‘Mistetas’ a un senyor de 50 anys. L’ha escoltat milers de vegades. Amb prou feines s’expliquen acudits, perquè els monologuistes i les xarxes socials, els mems i la circulació vertiginosa d’àudios de WhatsApp han esgotat l’invent. Per a un polític, l’acudit és una operació d’alt risc. Si el deixa anar, ha de ser molt bo i irrebatible. Però si el 2023 es recorre a la temàtica de les cintes d’Arévalo (canvi de sexe, violació) els resultats no poden ser més extemporanis, quan s’intenta empatitzar amb una idea: corre el perill d’equiparar-se a la broma d’antany. 

Ángela Rodríguez pertany a aquell grup de la política que accedeix a càrrecs públics sense experiència laboral i que per defensar una causa tan legítima com la igualtat i els drets LGTBI s’obre el pit per demostrar que està carregada de raons. «No m’escrigueu per intentar convèncer-me que les persones LGTBI estem equivocades o som culpables. No deixaré de ser bisexual ni de defensar els meus drets», va publicar en xarxes el juliol del 2021, com si a heterosexuals i homosexuals els desautoritzés la seva condició sexual per sostenir una idea. 

Notícies relacionades

¿Per què la llei del sí és sí suposa una rebaixa de penes per als agressors sexuals?

Les feministes reclamen el cessament de la secretària d’Estat per ironitzar amb les rebaixes de penes a violadors

Aquesta falta de filtre es converteix de vegades en querosè sobre la foguera, com quan fa setmanes va dir en un acte públic que «el que més m’emprenya de l’univers són els homes d’esquerres», en relació amb les crítiques per part d’un sector del PSOE cap a la llei del ‘només sí és sí’. «Eh, amic, adona’t també què era el que estaves votant i quanta esquerra hi havia allà». O aquella altra del 2015 en un grup de WhatsApp, quan es va referir com a «puta coixa» a l’antiga secretària general de Podem a Galícia. Lluny de ser nou, les formes de Rodríguez s’assemblen a la política de sempre, a la barroera i amb arestes, a aquella de finals dels setanta i principis dels vuitanta que demana a crits desgreixar-se, tal com Alfonso Guerra va aconseguir definir Margaret Thatcher: «En comptes de desodorant, utilitza 3 en 1». Superin això.