Quan vaig ser monjo i Paco Martínez-Soria

Jo també vaig estar uns dies a Poblet, l’octubre del 2015, tot i que no sé si en podem dir recés espiritual a la necessitat d’acabar una novel·la. Ser hoste a Poblet és com retardar el rellotge 10 segles o convertir-se en un personatge d’‘El nom de la rosa’. És obvi que exagero, però les rutines i el silenci accentuen aquesta sensació (les parets són tan amples que almenys el meu telèfon es quedava sense cobertura quan estava intramurs).

Tot just arribar-hi, se t’entregava un joc de tovalloles amb la insígnia del monestir i la clau d’una d’austera, però molt bufona, habitació amb escriptori. També el programa de pregàries i cerimònies del dia i les silencioses normes de la casa, que vaig analitzar atentament amb el David, un amic que també hi havia anat a escriure. Una jornada allà és un horari farcit d’actuacions com del Primavera Sound. A les 5.15, Matines; a les 7.00, Laudes, a les 8.00, missa conventual. Després, l’esmorzar, la pregària, el dinar. A les 18.30, Vespres, que donen pas al sopar. Després lectura i, per acabar, a les 20.30, Completes.

L’hoste és lliure d’assistir-hi i, de fet, nosaltres vam anar a l’últim ofici el primer dia. Els monjos cantaven d’anada i tornada en dos grups, amb una complexa coreografia. S’asseien, s’aixecaven, giraven. Em vaig veure, de sobte, imitant els moviments i fingint saber els salms, una cosa així com Bob Dylan a ‘We are the world’ (o com un futbolista que no se sap bé l’himne o com un espontani en un vídeo de ‘Vogue’ de Madonna).

No podia anar a tot, perquè estava escrivint, però als àpats hi assistíem sempre. Es feien al preciós refectori del segle XI. Les taules, disposades en U, eren de tres comensals, que havien de compartir una ampolla de vi d’un litre per a tots els àpats. Es menjava en silenci, escoltant un monjo que llegia des d’una petita llotja passatges bíblics i vides de sants. Era com dinar escoltant un pòdcast de ‘Joc de trons’ i aviat vaig aprendre a demanar que em passessin la sal sense obrir la boca.

 Com que la resta del dia treballava, vaig començar a esperar les Vespres amb emoció de concert de grup favorit. Recordo versos concrets: «Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls; criden de goig a la sega». Jo, és clar, ho aplicava a les dificultats de la novel·la. La penúltima nit, després de pensar que havia sigut invisible durant vuit dies, un monjo em va agafar el colze per, molt amablement, dir-me: «¿Saps com et diem aquí? L’hoste despistat». Pel que sembla, sempre anava un pelet tard i amb cara de pensar en una altra cosa (segurament en els meus personatges).

En aquells dies vaig afinar la mirada d’una manera paranormal. Fora del carrusel hiperaccelerat de les nostres vides, m’adonava de cada mínim detall, de cada gest d’un monjo, del que portava un mitjó de cada color, del que bevia massa ràpid o del que era una mica llaminer en l’esmorzar. Poques vegades he sentit que podia escriure de manera més nítida.

Notícies relacionades

El monestir de Poblet expressa la seva «vergonya i dolor» pel cas d’abusos a una nena

Assaltat l’Arxiu Tarradellas del Monestir de Poblet

Al cinquè dia la meva nòvia ja devia pensar que havia trobat la meva vocació, i en certa manera així era. Vaig pensar si potser podria ser en el meu dia a dia més tranquil i menys bocamoll. El cas és que el dia que me’n vaig anar tocava a Barcelona un dels meus grups favorits (Comet Gain) i vaig acabar cridant tant que em vaig quedar afònic.

Però, tot i que no reso a les nits (ja m’agradaria que la nostra cultura, a més del sentiment de culpa, m’hagués llegat una mica de fe), penso contínuament en aquells dies, en la vida de Paco Martínez-Soria. I en la possibilitat de parar, respirar, mirar i callar una mica.