Article de Sergi Sol Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El dilema de la meva mare (indepe)

És curiós que gent com ella es trobi en la tessitura d’assistir o no a la manifestació, ja que ha anat a més manifestacions indepes que sumant totes les assistències de Puigdemont i els seus ministres al llarg de les seves vides

2
Es llegeix en minuts
El dilema de la meva mare (indepe)

Jordi Cotrina

No hi ha res per estimular passions com llançar una arenga per revoltar l’ànim. I això és justament el que ha fet, amb l’habitual malaptesa, el ministre Bolaños per justificar la cimera hispanofrancesa a Barcelona. No se li ha acudit res més, per defensar l’esdeveniment públicament, que dir que serà una demostració que l’independentisme està acabat. En fi, portar millor la pressió de la dreta hauria d’anar amb el càrrec.

Això abocarà al carrer fins i tot la meva mare, que després del vergonyós espectacle a compte del cinquè aniversari de l’1 d’octubre, ens va dir que no tornaria a cap manifestació que promogués el consell de Puigdemont o els seus adlàters. En aquella ocasió va abandonar l’acte indignada amb les esbroncades i insults a Carme Forcadell per part dels més entusiastes seguidors de Puigdemont. I compungida, per tal com cap orador –ni el seu respectat president d’Òmnium Cultural– va sortir al pas de tanta indignitat i mala educació.

Ara hi tornarà, després també de sentir que els d’Oriol Junqueras secunden la manifestació. Veurem si aquesta vegada torna a casa feliç o trista. Si es repeteixen les deplorables escenes dels més iracunds i la passivitat i el silenci covard d’altres. O si, per contra, regna el sentit comú, és una manifestació en positiu i transversal que, per començar, hauria de tenir un lema inclusiu, de país.

És curiós que gent com ella –infermera jubilada de Bellvitge– es trobin en aquesta tessitura –amb el dilema d’assistir-hi o no–, ja que la meva mare, al llarg de la seva vida, ha anat a més manifestacions indepes (o sindicals) que sumant totes les assistències de Puigdemont i els seus ministres al llarg de les seves vides. O que ella, que té carinyo a gent com Junqueras –anava amb una samarreta amb el rostre del líder d’ERC a les manifestacions quan el mandatari era a la presó–, temi que els seguidors més radicals de Puigdemont puguin increpar-la per aquest motiu. Sort que en aquest tipus de manifestacions ningú tenia en consideració què votava el del costat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Persisteix el dubte de si, a Puigdemont, el cinquè aniversari de l’1 d’octubre –que va instrumentalitzar al seu aire– se li va escapar de les mans o volia precisament el que va passar. El cert és que per tancar l’acte no només no va recriminar esbroncades o insults, sinó que semblava que hi estava còmode, per a goig dels seus entusiastes. És clar que, si hem de ser francs, ningú dels que va pujar a la tarima va ser capaç de mostrar la seva repulsa. Veurem si hi ha propòsit d’esmena i quin és l’ambient previ que generen; en particular, a través de les xarxes socials.

Òmnium Cultural és avui –d’entre els convocants– l’única entitat que defensa i promou convocatòries àmplies i inclusives. Això és una garantia, sempre que es prenguin mesures que aïllin qualsevol actitud crispada i mancada de respecte. Fins i tot per al ministre Bolaños, que ha obrat el miracle d’aconseguir que la meva mare –i tantes altres mares– tornin al carrer per deixar ben clar que hi ha consensos, com el de l’exercici del dret d’autodeterminació, que són àmpliament compartits a Catalunya.